La foto del líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, envoltat del govern de la Generalitat a les reunions del consell executiu cou a l'oposició. La seva figura és pràcticament insòlita: no té cartera, però porta el control absolut de les relacions amb Madrid. De fet, ahir mateix el Congrés dels Diputats, on ell lidera el grup de CiU, va dictaminar que no hi havia cap incompatibilitat en el fet de ser diputat i el de presidir, al mateix temps, la part catalana de les comissions bilaterals Estat-Generalitat.
Una jugada rodona per al líder d'Unió perquè, tal com va determinar la comissió del Congrés encarregada d'estudiar el seu cas, presidir aquestes comissions no és un càrrec executiu i, segons apunten algunes fonts parlamentàries, no tindria la potestat de comparèixer al Parlament per sotmetre's a les preguntes de l'oposició sobre l'estat dels traspassos pendents de la Generalitat.
Duplicitats lícites
Malgrat haver perdut aquesta batalla -el PSC havia demanat en més d'una ocasió que el líder democristià retés comptes a la cambra sobre la seva feina-, l'oposició seguirà tenint munició per criticar la confusió entre partit i Govern que, a parer seu, caracteritza el nou executiu liderat per Artur Mas. Ara bé, els experts consultats per l'ARA consideren que casos com el de Duran o el de la designació de barons de CiU com a delegats de la Generalitats al territori no suposen un cas de confusió entre partit i executiu.
I és que cal tenir en compte, segons explica el Javier Astudillo, politòleg de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que en el sistema democràtic català i espanyol el més habitual és que els presidents de l'Estat o de la Generalitat siguin els màxims responsables del partit al qual representen a les eleccions. "Quan Montilla era president i anava al comitè federal del PSOE com a primer secretari del PSC i prenia la paraula, en representació de qui parlava: del seu partit o del govern del país?", es pregunta Astudillo en referència al fet que els càrrecs són dos però la persona és una i, per tant, indestriable de les seves responsabilitats.
A partir d'aquest exemple, el politòleg argumenta que, si la llei no impedeix la designació d'algú per a un càrrec concret, no es pot parlar de confusió entre partit i govern. "Si Marcelino Iglesias, secretari d'organització del PSOE, s'encarregués de nomenar els càrrecs del govern estatal, aleshores sí que hi hauria confusió per incompliment de la llei", afirma Astudillo. I, si es compleixen les normes, el més comú és "escollir les persones més convenients i, si són del partit, millor per a ells".
En aquest sentit, la presència de Duran al consell executiu -en bona part a causa dels equilibris interns de la federació de CiU, que han fet que Unió es reservi el pes de la interlocució amb Madrid- no escapa de la normalitat, segons explica Francesc Pallarès, també politòleg de la UPF, malgrat que els partits "acostumen a curar-se en salut" a l'hora de fer notòries aquestes sinergies entre partit i Govern. Pallarès apunta que, tradicionalment, CiU ha jugat de manera "ambigua" en la relació entre les dues institucions, i els recomana que "potser haurien de ser un pèl més curosos".
Des d'una altra perspectiva veu la jugada la politòloga i historiadora italiana Paola Lo Cascio, autora de Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 , que entén la presència de barons de CiU -bàsicament CDC- al territori i la de Duran com a interlocutor amb Madrid com un simple símptoma de "la posició hegemònica" del partit al Govern. "Amb Pujol era diferent, perquè el partit va créixer al mateix temps que ho feia l'autogovern, de manera que la simbiosi es va dur a terme de manera natural", explica Lo Cascio en referència a la identificació entre partit i govern que tantes vegades se li ha retret a l'expresident .
Bicefàlia basca
Davant d'escenes que l'oposició considera com a confusions entre partit i executiu -a les quals es podria afegir la presència de l'eurodiputat Ramon Tremosa en la visita institucional de Mas a les autoritats europees de la setmana passada-, es podria plantejar la possibilitat d'incloure clàusules d'incompatibilitat als partits que impedissin als alts càrrecs dels partits ocupar places de responsabilitat pública. Això portaria a crear, segons explica Santiago Pérez-Nievas, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, una estructura bicefàlica dins els partits a l'estil del PNB. En aquesta formació, el president del partit era diferent de qui ocupava el lloc de lehendakari.
El mateix Pérez-Nievas admet que aquesta fórmula pot portar problemes. El motiu: en democràcies parlamentàries, cal controlar el grup de la cambra que dóna suport al govern per tal de no tenir conflictes interns. I això, en una època de lideratges personalistes, és del tot imprescindible.
