THE NEW YORK TIMESQuan Melissa dos Santos surt de la feina cada vespre i torna cap a casa, va a un lloc força singular: un petit remolc en un campament que hi ha 50 quilòmetres al nord de París, on viuen desenes de persones que no guanyen prou per arribar a final de mes. Aquest terreny extens va ser dissenyat, en un principi, per a les estades bucòliques dels estiuejants.
"Jo vaig créixer en una casa, així que viure en un campament no és el mateix", explica amb nostàlgia aquesta jove de 21 anys. El seu somni de viure una vida més normal amb el seu xicot en un apartament es va evaporar quan tots dos van haver d'acceptar feines amb el salari mínim després de molts mesos de buscar inútilment alguna oferta més ben remunerada. Ella treballa en un supermercat i ell escombra els carrers de París. "La gent ens considera marginals -diu Dos Santos-. A poc a poc ens van consumint la moral".
Potser la llarga crisi de l'euro es comença a refredar, però les dificultats econòmiques d'aquests anys han deixat una marea creixent de treballadors en situació molt precària, tant a França com en tota la Unió Europea. Centenars de milers de persones viuen avui en campaments, en cotxes o en habitacions d'hotels barats. Milions més comparteixen habitatges molt reduïts amb els seus familiars perquè no poden fer front al cost de la vida.
És una nova classe de treballadors pobres. Una proporció cada cop més gran de població que va caient en la tan pregonada xarxa social europea. Molts, particularment els joves, estan atrapats en feines temporals o mal pagades que estan substituint els contractes fixos que la crisi econòmica ha destruït.
Mentre els governs europeus responen a la crisi amb retallades de despesa per controlar els pressupostos i flexibilitzen el mercat laboral, "la població de treballadors pobres es fa cada cop més gran", assegura Jean-Paul Fitoussi, economista i professor de l'Institut d'Estudis Polítics de París. La tendència és alarmant en països tan castigats com Grècia i Espanya, i creix també en zones més pròsperes com França i Alemanya.
"França és un país ric -diu Fitoussi-. Però els treballadors pobres viuen en condicions del segle XIX. No poden pagar la calefacció, ni la roba dels nens, i moltes vegades viuen en apartaments de 9 metres quadrats!", s'exclama el professor des del seu pis parisenc de 100 metres quadrats.
El 2010 -segons les últimes dades disponibles-, el 8,2% dels treballadors dels 17 països de l'eurozona vivien per sota del llindar de la pobresa, fixada en uns ingressos anuals de 10.240 euros per a un treballador adult. A Espanya i Grècia aquest percentatge gairebé es dobla.
Viure al ras
Més de 120.000 persones viuen avui en dia en campaments arreu de França, segons dades de l'Observatori de la Desigualtat. No és un fenomen nou, però les autoritats reconeixen que està creixent, fins a afectar la considerada classe mitjana.
Bruno Duboscq, de 55 anys, és director de recursos humans en una petita empresa del centre de París i viu en una caravana al pàrquing del Chateau de Vincennes, un esplèndid castell del segle XII a l'est de la capital. S'hi va traslladar fa tres anys, quan les despeses del seu petit apartament es van fer tan grans que el deixaven sense diners per acabar el mes. "La gent de la feina es va quedar astorada quan van descobrir que vivia en una caravana", reconeix Duboscq, que s'acosta a la jubilació i intenta estalviar per quan ja no treballi. "Cada cop hi ha més misèria. Hi ha molta gent, sobretot joves, vivint en aquells cotxes", es lamenta mentre mira cap a una filera de vehicles.
Molts són treballadors temporals. Tenen contractes precaris que reemplacen les feines fixes que abans oferien uns nivells de beneficis i protecció que molts empresaris ara són reticents a assumir. La temporalitat ha crescut molt els últims anys. El 2011 els contractes temporals van suposar el 50% de totes les noves contractacions que es van fer a la UE, segons l'Eurostat.
Isabelle Maquet-Engsted, analista de la Comissió Europea a Brussel·les, reconeix que els esforços polítics per crear treball temporal només serveixen per emmascarar els problemes que està tenint Europa per generar un creixement econòmic sòlid i ocupació ben remunerada. "Tenim indicis que les coses no milloraran perquè les feines que s'estan creant comporten un alt risc de pobresa", adverteix.
El somni francès
Al bosc de Vincennes, darrere el pàrquing on viu Duboscq, hi ha el Jean, de 51 anys, un electricista que no vol donar el seu cognom i que s'escalfa les mans en una foguera que crema dins d'un bidó de gasolina. Abans vivia de lloguer en un petit estudi a París però es va traslladar a una tenda amagada al bosc ara fa tres mesos, quan se li va acabar el contracte i no va poder trobar cap altre allotjament.
Durant el dia, el bosc és el terreny d'esbarjo de joves urbanites. De nit, acull unes 200 persones, entre les quals famílies amb nens. Alguns són francesos, d'altres són immigrants vinguts de l'est d'Europa i del nord de l'Àfrica. Moltes d'aquestes tendes -també la del Jean- s'hi han instal·lat de manera quasi permanent. Comparteix amb els seus veïns una taula desmanegada i una lleixa amb sucre, sal i una vella tetera. Tires de carn pengen congelades a l'estenedor. "Mai m'hauria imaginat que podria ser aquí, però el meu contracte es va acabar i, a la meva edat, és molt difícil trobar una nova feina", explica.
El Matthieu és un treballador de la construcció de 31 anys que es demana per què les líders europeus semblen més decidits a protegir les institucions financeres que no pas la gent com ell. Al pàrquing del Château de Vincennes, el Matthieu parla del somni americà. "Ningú al món parla del somni francès -diu- perquè no existeix".
