La cruïlla del baobab

Passo el primer dia de l'any onze a Fadiouth, Senegal, davant de la costa atlàntica. Hi he anat amb uns amics que no coneixien l'Àfrica i he volgut que ho fessin compartint l'espai de la paraula, el nguel , que és el nom que els habitants de Fadiouth donen a la porxada que tots els barris tenen per parar-se a descansar, protegir-se del sol, parlar, ronsejar, llegir, fer la migdiada, prendre les decisions importants i resoldre els conflictes.

Fadiouth és una illa de petxines tan blanques que castiguen la vista. Una illa de sorra unida al continent per una llarga passarel·la de fusta de sis-cents metres. Quan hi ha la marea baixa, els nens juguen sobre la terra alliberada de l'aigua i les dones s'apressen a recollir el marisc que brilla atrapat sobre el mirall de l'aigua en retirada.

Fadiouth és a l'entrada de l'immens manglar, el bosc d'arbustos adaptats a les aigües salinoses que s'estén al delta del riu Saloum fins a la frontera amb Gàmbia. Els illencs de Fadiouth son una mena de nòmades del manglar, ja que la seva insularitat és només el refugi, la casa, però la vida se l'han de guanyar navegant amb les piragües per anar a pescar, caçar o desplaçar-se fins als cultius que molt sovint conreen a una desena de quilòmetres.

Els habitants de Fadiouth ensenyen amb orgull als visitants la immensa església catòlica que llueix el seu campanar -guarnit amb un cor vermell- al costat dels dos minarets de la mesquita construïda a només dos-cents metres del temple catòlic.

Animisme i harmonia

Entre una religió i l'altra, s'aixeca l'arbre sagrat, un immens baobab adorat pels uns i pels altres. Diuen que en aquest arbre hi troben el tronc comú, l'essència animista anterior a les dues religions monoteistes. El baobab els ajuda a dirimir els problemes que plantegen les creences de la religió, coses, suposem, íntimes, ancestrals, ja que, de fet, abans d'abraçar la fe en Déu, la mirada en el més enllà, tots formaven part del misteri de la natura, del seu ordre i la seva obscuritat. La convivència entre l'islam, el catolicisme i l'animisme també es va fer palesa en l'immens cementiri que s'aixeca en una illa veïna, unida per una altra passarel·la.

I és aquesta capacitat de dialogar sobre les coses que els separen, les dues religions, a partir d'una pertinença comuna, l'animisme, el que, segons expliquen, els permet gaudir de la pau social i de l'harmonia que presideix la vida de cada dia i els immunitza contra el terrabastall universal del fanatisme, cada dia més sorollós i descontrolat.

Quan es parla de l'Àfrica s'acostuma a fer servir el tòpic segons el qual els africans no estan preparats per a la democràcia, potser perquè no han conegut la Il·lustració i han passat del tribalisme al colonialisme i a l'estat nació modern. A Joal, el poble que està enganxat a Fadiouth, hi va néixer el primer president de la independència, el venerat poeta Léopold Senghor. Senghor deia que els africans coneixien perfectament la democràcia perquè estaven acostumats a prendre decisions dialogades molt abans que l'home blanc trepitgés el continent. Fadiouth és un poble de majoria serer, que és l'ètnia de Senghor. També hi ha una forta base malinke, però la cultura del nguel ve de la tradició dels serers, que s'ha imposat sobre els valors guerrers, verticals, jeràrquics dels malinke. Els serers han tingut la dona com la font de la vida sobre la qual s'estructurava la comunitat. Així, els lligams de sang no són de pare a fill, sinó de la dona a l'oncle uterí, al germà gran. I també l'herència va de l'oncle al nebot. Aquesta organització horitzontal contempla diversos matriarcats -tims- i per als assumptes de la vida social, cada tim té un rol. Els jaxaanora , per exemple, eren els que s'ocupaven que el mar fos generós amb la pesca, i els feeyoor, que el cel afavorís la pluja i les collites.

Aquesta cultura es va anar debilitant a finals del segle XIX amb l'arribada de la religió, que va donar rellevància a la família, al pater , en contra del matriarcat. També l'escolarització va fer que els valors dels blancs ajudessin a relativitzar els límits del mateix sistema social i, al final, el contacte amb la ciutat i el turisme han acabat per transformar l'antic ordre.

Queda, però, el baobab, l'arbre sagrat, i l'espai de la paraula, el nguel . Tot plegat unes bones arrels africanes per pensar el món d'avui i ajudar-nos a pensar també a nosaltres el propi món.

En el magnífic llibre que ens ha deixat com a testament l'historiador Tony Judt, El món no se'n surt , planteja amb preocupació el culte corrosiu al que és privat, el creixement desmesurat i sense sentit, el dèficit de la política com una de les xacres d'un món que va a les palpentes, a sotragades. Si volem entendre'ns en el nou espai global dels diferents, cal encetar, diu, "una mena de conversa diferent". Cal, reclama, un relat moral "internament coherent que doni sentit a les nostres accions d'una manera que les transcendeixi". I "si no volem perdre totalment el sentit de la fraternitat, s'han de frenar les cada vegada més profundes desigualtats".

Aquest any 2011 s'han de convocar eleccions en vint països africans. Molt sovint veiem com el sistema electoral copiat dels nostres sistemes només fa que complicar les coses, que és el que passa ara mateix a la Costa d'Ivori. Les diferents ètnies, religions, creences, en definitiva, la gran diversitat dels pobles africans no encaixa amb les fronteres físiques i ideològiques importades. Però l'espai de la paraula de Fadiouth ens recorda que hi ha hagut una manera africana de resoldre els conflictes i una manera adaptada a la seva realitat: la cruïlla del baobab sagrat .