MADRIDAllà on es parla dels problemes reals no es poden prendre decisions i allà on es prenen decisions els problemes reals cedeixen pas a les picabaralles de partit i a la carrera per veure qui és capaç d'estrènyer-nos més fort i més ràpidament el cinturó. Aquesta és la desencoratjadora paradoxa que ahir va presidir el "debat del poble sobre l'estat de la nació" que van organitzar els indignats del 15-M a la Puerta del Sol.
La Puerta del Sol, que, per cert, s'autodescriu amb el nom a la perfecció, perquè no hi ha cap més ombra que la que projecta Carles III a cavall des d'una estàtua solitària maltractada pels ocells. Així doncs, inicialment va costar que els indignats es resignessin a ser també socarrimats i ocupessin l'hemicicle que havien delimitat a terra els organitzadors amb cinta de pintor. Per alleugerir els rigors climàtics, una simpàtica indignada ruixava amb un fumigador els assistents. Al dipòsit d'aigua que duia de motxilla hi havia escrit amb retolador: "Aigua per a la revolució".
I no es quedava curta la proclama, veient les propostes que es van sentir. Els organitzadors, en el paper de moderats, proposaven en l'àmbit econòmic "sotmetre a referèndum qualsevol rescat financer i qualsevol mesura imposada des de la UE, derogar la reforma laboral i les retallades de les pensions, restablir la banca pública, abolir els paradisos fiscals, crear un impost sobre les transaccions financeres i promoure un parc de vivenda pública per al lloguer". Bufar i fer ampolles.
En les intervencions, el to de les propostes va augmentar en exotisme i contundència. Una senyora es va apoderar del micròfon per demanar, xisclant i omplint de decibels la plaça, que tanquin a la presó Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'Espanya, "per no haver-se preocupat quan tocava de punxar la bombolla immobiliària".
Però el premi al programa econòmic més original va ser per a un home amb camisa blava. La seva recepta implica que tots retirem els estalvis del banc i els desem a sota el matalàs, que després cremem les targetes de crèdit, "pedra angular del sistema", i finalment prenguem nota de tots els productes que s'anunciïn a les pauses publicitàries dels partits de futbol per no consumir-ne ni un. I així, tot arreglat.
A 300 metres d'allà, el debat oficial es produïa plàcidament, ahir, amb la bancada socialista marcant múscul i tancant files al voltant de Rubalcaba, i les habituals negociacions de sotamà de les resolucions.
A la Puerta del Sol, un grup de mariachis posava la banda sonora més adient per aquest moment: " Ay, ay, ay, ay, canta y no llores... "
