Professor pompeu fabraEl model de caixes es defensa amb la gestió, amb el dia a dia, amb la confiança de la proximitat, del crèdit relacional més que no pas amb declaracions abstractes sobre la suposada naturalesa fundacional protectora de l'interès social. La crisi econòmica i els errors dels que van treure els peus del llençol situen ara entitats que necessiten més dotacions perquè el seu problema és de capital per complir les ràtios més altes que s'anticipen. Així, es requereixen aportacions de capital efectives.
Aquestes aportacions difícilment es produiran sense atorgar els drets convencionals que espera un accionista (presència en els òrgans de decisió). Els préstecs es poden atorgar més o menys des de recursos públics, però s'han de retornar, amb l'amenaça que si això no es fa en temps i forma (cinc o set anys), la seva conversió en accions esdevé camí directe a la seva venda. No complir els requeriments de solvència, s'anuncia que forçarà també la conversió. O les caixes operen com a bancs, amb el que això comporta, o les caixes poden acabar operades per bancs.
La idea inicial era que aquesta reconversió en una modalitat o l'altra es fes pausadament, segons necessitats de cadascuna. Amb més pauses que presses, la reconducció massa lenta de la situació ha posat nerviosos el regulador i tots aquells que pensen que la incertesa sobre la solvència de determinades entitats contamina el conjunt. De manera que es parla ara d'accelerar la bancarització, nacionalitzant interinament fins i tot la seva venda, de les caixes que no s'hagin recapitalitzat en un període determinat. El perill és que això es faci de manera tant ràpida (bé) com desordenada (malament). I ja se sap que a la Meseta d'això en diuen "a río revuelto ganancia de pescadores".
