MadridCal ser una persona molt valenta per agafar ara el timó de la nau socialista. Si no canvien les coses, i és difícil, el PSOE navega de dret contra les roques. La patacada electoral a les generals de l'any que ve sembla més que cantada. La persona en qui la majoria dels socialistes confien per fer més lleu el naufragi, per experiència i capacitat, és el vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba, a qui José Bono va definir com la llebre mecànica capaç de fer córrer tothom darrere seu. La derrota de diumenge, més dura del que s'esperaven al carrer Ferraz, ha encès els llums d'alarma i ha obert el camí per fer una entronització exprés del futur candidat a la presidència del govern espanyol. El número 2 del partit, José Blanco, l'home que controla l'aparell, va avançar ahir que les primàries es faran, però que no necessàriament han de tenir més d'un candidat. De fet, aquest procés d'elecció és inevitable perquè ho marquen els estatuts, encara que molts dirigents arrufin el nas per aquesta qüestió. Rodríguez Zapatero, en canvi, les defensa com la millor via per confrontar diversos projectes. L'únic problema és que els resultats de diumenge han fet aflorar els nervis d'alcaldes i presidents autonòmics que han perdut el càrrec i d'altres a qui els ha anat pels pèls. Hi ha qui comença a reclamar, com l'extremeny Fernández-Vara, que es vagi per feina, com passava en les èpoques triomfals de Felipe González i Alfonso Guerra (un adversari declarat de les primàries) i es tanqui el meló successori aviat. D'experiments, els justos i amb gasosa, pensen alguns dirigents.
Pensar-s'hi dos cops
El calendari de les primàries, amb un candidat o més, es marcarà dissabte al comitè federal del PSOE, però ahir, a l'executiva de Ferraz, es van començar a perfilar posicions.
D'entrada, Blanco va descartar un congrés del partit abans de les generals per elegir un nou secretari general en substitució de Zapatero. Per experiència, els actuals dirigents saben que això obriria el debat de forma incontrolable, perquè caldria fer una revisió a fons de lideratge i de programa. El president del govern espanyol va guanyar contra pronòstic l'any 2000 i va desbancar Bono, l'aspirant que havia dissenyat Ferraz. Fonts del partit creuen que ara senzillament no toca i no volen ni sentir a parlar de la paraula refundació . Cal limitar-se a triar un candidat que comenci a plantar cara a l'embat de la dreta, hegemònica a la majoria de l'Estat.
Després de la derrota, el paisatge que queda dempeus també afavoreix Rubalcaba. El baró territorial que ha apostat més obertament per ell, el president d'Extremadura, és l'únic que ha sobreviscut políticament. Ahir va tornar a parlar clar: "Caldrà pensar-se molt bé si ficar-se en un procés que fins i tot pot dividir el partit és el més adequat en aquests moments. En tinc dubtes". També va assegurar que si estigués a "la pell" de Zapatero es plantejaria avançar els comicis. El cap de l'executiu ja ha dit que no ho farà.
L'altra aspirant, la ministra Carme Chacón, ha perdut els seus avaladors. El seu bon amic i encara president de Castella-la Manxa, José María Barreda, haurà de deixar el càrrec. A Madrid, Tomás Gómez, l' outsider que va imposar-se a la direcció, va obtenir uns pèssims resultats. Potser per això l'empenta d'aquest sector els últims mesos s'ha frenat i en les últimes hores s'han limitat a demanar una revisió ideològica profunda, que abordi qüestions de discurs -idees- més enllà d'un canvi de cares. El govern espanyol, però, no està per a gaires canvis, perquè està controlat de prop per Brussel·les i a més té coll avall que el gruix de votants que ha perdut no han anat a altres forces de l'esquerra, sinó que hi ha hagut un transvasament d'electors al PP, confirmant un clar gir al centredreta. Aquesta ha estat una de les diferències amb la derrota del 1995, la més forta en unes municipals fins ara, quan la IU de Julio Anguita va capitalitzar el vot desencantat.
L'hora del canvi
El PSOE no ho tindrà gens fàcil per aguantar els mesos que s'apropen, amb un ull en el debat intern i un altre a aturar l'oposició. Mariano Rajoy ha posat la directa i assegura que el govern espanyol "no està en condicions" d'encarar el futur. Per ell, els ciutadans han exigit un canvi a les urnes, ha quedat clar que el PP és "l'alternativa" i, per tant, cal convocar eleccions anticipades. Aquest serà el mantra que aniran repetint els populars, conscients que no és probable que passi però que desgasta l'executiu socialista. El que no farà Rajoy és cap moció de censura. Ell és un home previsible i esperarà pacient que el fruit madur caigui de l'arbre. Ahir va reunir la seva executiva i els va demanar que ara vagin amb peus de plom per no cometre cap error. És l'hora de prioritzar l'austeritat i el control de la despesa. El líder del PP no vol cap sobresalt inesperat. L'escoltava atent el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, imputat per suborn pels vestits que presumptament li va regalar la trama Gürtel.
La clau de l'estabilitat la tenen CiU i el PNB, que provaran de desmarcar-se de ZP però contenint una majoria absoluta del PP. El PSOE de Rubalcaba haurà d'arremangar-se per gestionar-ho.
