"Si despertes il·lusions, has de satisfer-les"

El clima d'una reforma política al Marroc feia dies que flotava en l'ambient, però pocs esperaven un anunci tan contundent com el que va transmetre dimecres al vespre el rei Mohamed VI a la televisió estatal. El líder polític i espiritual marroquí es va tirar a la piscina i va pressentar un nou escenari polític que s'encaminaria cap a una monarquia parlamentària: més poder per al primer ministre, designació dels ministres per sobirania i separació de poders. El mecanisme: una simple reforma constitucional promesa per al mes de juny. L'analista i investigador del món àrab Said Kirhlani, natural de Rabat, es pren l'anunci amb il·lusió però també amb escepticisme.

Com ha reaccionat el poble després del discurs de Mohamed VI?

Ara mateix hi ha dues tendències, una d'il·lusionada, que veu el canvi com una revolució que fa un pas enorme cap a una monarquia parlamentària, i una altra que veu que es tracta més aviat d'un rentat d'imatge, perquè les prerrogatives del rei segueixen igual, excepte algunes concessions que ha fet pel que fa el nombrament del primer ministre. La novetat és que aquest càrrec ha de sortir del partit guanyador de les eleccions per força -abans podia ser qualsevol persona-. Ara no podrà ser un tecnòcrata, però els altres poders que mantenia la monarquia fins ara segueixen igual.

Queda un llarg camí per arribar a una monarquia parlamentària?

Sí, encara falta molt, però és un pas, perquè es vol reforçar el consell degovern en lloc del consell de ministres, que presideix el rei. Cal tenir en compte que del Parlament del Marroc no n'ha sortit mai una decisió crucial, quasi totes les decisions s'han pres a palau. Tot i això, caldrà esperar al juny per veure com surt el nou text constitucional, perquè tot i el llarg llistat de mesures generals anunciades, no estem escrivint una nova constitució.

Realment s'arribarà a una separació de poders?

S'han anunciat línies generals, però encara no es plasma en cap dels articles dels consells que ha anat creant el rei, i que donen gairebé més força al Parlament. És el cas del consell de regionalització, en vigència des del gener de l'any passat i que ha de crear el nou mapa autonòmic del Marroc.

Amb aquest nou mapa, el Sàhara Occidental es convertiria en una nova regió autònoma amb Parlament propi?

Pensar en les regions d'aquesta manera, amb una autonomia més avançada, és just una conseqüència de la proposta del Marroc sobre el Sàhara per donar-li una autonomia. Però no és a l'espanyola, amb Parlament, govern... El que ha dit és que mantenint la unitat del país, les regions tinguin més força -perquè el Marroc ja en té.

Seguirà sent Mohamed VI el principal líder espiritual del Marroc?

És curiosa la situació del Marroc perquè des del punt de vista polític i social estem parlant d'un estat laic on els partits no es poden posicionar en qüestions polítiques, en canvi, el rei aglutina tot aquest poder i esdevé el líder indiscutible. Dubto molt que aquesta situació canviï perquè és un monopoli de poder molt fort sobre la població que no deixarà escapar. Mohamed VI continuarà com a líder espiritual.

La comunitat amazic aconseguiria satisfer sobre el paper la seva reivindicació lingüística.

Des del 2005 s'han fet passos importants en aquest sentit: s'ha introduït l'amazic a l'escola pública i fins i tot s'ha creat un canal de televisió. Ara arriba el moment del reconeixement constitucional.

Fins a quin punt la pressió de les revoltes al món àrab ha forçat el rei a comparèixer?

Davant la perspectiva d'un efecte contagi cal tenir en compte que el Marroc és diferent en dos punts. Per una banda, no es qüestiona la durada del règim perquè estem parlant d'una monarquia i no està subjecta a eleccions cada mandat. I per l'altra, Mohamed VI ha aconseguit separar la seva imatge de la del govern. No hi ha un moviment fort que qüestioni la figura del rei perquè veuen la monarquia com una institució que pot garantir la unitat del Marroc.

El Marroc és en una lliga diferent.

És impossible que al Marroc passi el que hem vist a Tunísia i Egipte el 2011. El context per a aquest canvi hauria estat possible durant la dècada dels 90, era llavors quan hi havia aquest tipus de malestar. Aleshores Hassan II va fer un viratge amb un canvi en la Constitució que en el seu moment també va ser una mica "revolucionari". El rei va tornar a acceptar una oposició, fins al punt de nomenar un primer ministre l'any 1988 que havia estat condemnat a mort pel règim.

Davant d'aquest escenari, tindrà èxit la manifestació convocada per al 20 de març?

Veig que hi ha una divisió d'opinions. Hi ha persones que creuen que han guanyat la batalla, tot i que el rei no ho ha acceptat, i saben que les seves reivindicacions han arribat a qui correspon. Però n'hi ha d'altres que volen seguir pressionant per canviar les coses. Suposo deuen ser molt menys que els primers, perquè hi ha gent que veu que al Marroc no es buscava un derrocament del règim, sinó reformes o canvis, com ja s'han anunciat.

Què li diries al rei després d'aquest missatge?

Doncs que no faci com en el moment del canvi de tron, el 1999, quan va crear moltes esperances i expectatives amb les propostes d'una monarquia més oberta però a l'hora de la veritat no les va satisfer. Vull transmetre que el canvi em sembla positiu, però, vista l'experiència, no me'n refio gaire.