L' últim intent del PSOE d'impulsar per a totes les autonomies un pla que millori la coordinació amb l'objectiu que totes treballin per l'Estat, torna a posar en dubte, per no dir que corrobora, la idea de la impossibilitat de constituir un estat federal de veritat, que, a la vegada, pogués encabir les aspiracions nacionals de Catalunya. És veritat, i cal dir-ho clarament, que en els països federals, la federació té amplis poders i, efectivament, pot coordinar i implementar polítiques que es considerin adients per al conjunt del país. És lògic, per tant, que els nacionalistes catalans mai hagin vist amb bons ulls un estat federal, o que el veiessin només com un pas intermedi cap a més altes quotes d'autogovern. Unió Democràtica sempre ha apostat per una confederació, que és una altra cosa, perquè són els estats ja constituïts i autònoms els que decideixen compartir algunes qüestions i polítiques i les situen en mans de la confederació.
L'evolució de l'estat autonòmic ha portat, en tot cas, a fer que els federalistes vagin minvant. Es deia en al·lusió a la UCD, quan el partit de l'expresident del govern espanyol, Adolfo Suárez, es desfeia per moments abans de la gran irrupció del PSOE el 1982, que els seus pocs partidaris cabien en un taxi. També s'aplicava la frase als pocs democristians que hi havia a Espanya, amb Joaquín Ruiz-Giménez, tot i que esperaven uns bons resultats amb l'arribada de la democràcia. I es comença a aplicar ara amb els pocs federalistes. Tot i que amb els nous temps, el taxi podria ser un Renault Space. Però la força dels fets està reduint encara més la xifra dels federalistes. I la broma que es pot fer és que en un sidecar ja hi cabrien.
Però, i si decideixen baixar del sidecar, què es trobaran? A Catalunya hi ha moltes coses que no queden clares. La cohesió interna és inexistent. Es peca d'un individualisme en excés, que no facilita treballar per un objectiu comú. Molts analistes i polítics, el mateix Jordi Pujol, aposten sovint per fer de Catalunya una mena de Dinamarca mediterrània. Per dimensions, per afinitats amb un model de societat educada i culta, seria ideal. Però, ai! Estem preparats?
El Govern d'Artur Mas suprimirà l'impost de successions, que ja s'ha reformat de manera considerable. Deixarà d'ingressar uns 500 milions d'euros. Un altre debat que agafa força és la possible desgravació fiscal pels que tenen una mútua sanitària privada. Serien menys ingressos per a les administracions. Però també hi ha un fort debat sobre la necessària cobertura dels que han sigut ja reconeguts per rebre les ajudes de la llei de la dependència, que no les reben. I volem més mitjans per tots els barris de ciutats i pobles de Catalunya que, amb una forta immigració, poden tenir seriosos problemes socials i econòmics.
Tot és contradictori. No hi ha un debat seriós sobre quin model fiscal volem i podem pagar. No hi ha punts de trobada sobre prioritats socials. Seguim debatent, tot i que forçats per critiques injustificades de minories, sobre el model d'immersió a l'escola, sobre qüestions que ja haurien d'estar superades.
I tots aquests debats de societat els hauríem de tenir clars abans d'esdevenir Dinamarca, on, per moltes raons -culturals, religioses i nacionals-, tenen un dels millors models socials del món, on preval el consens, on viuen austerament per poder pagar serveis comuns a tots els ciutadans. I on es confia en l'altre, base fonamental per fer sacrificis en benefici del conjunt dels ciutadans.
