El dia després de la batalla
Avui la policia no deixava entrar al Parc de la Ciutadella. Suposo que les parelles d'amants s'han perdut pels parcs una mica més desangelats de la Vila Olímpica, que els jugadors de petanca han hagut d'optar per alguna placeta del barri de la Ribera, i que els corredors de fons han optat per baixar fins a la platja i anar fins a l'hotel Vela, itinerari que trobo més entretingut que no pas córrer pel parc, encara que et porti fins a un dels edificis més espantosos de Barcelona.
M'he passejat pel perímetre de la Ciutadella, i d'estralls dels fets d'ahir n' hi havia ben pocs. Per sort. A part d'algun contenidor cremat, i d'alguna pintada en algun camió d'escombraries, els indignats només van fer alguna intervenció artística de perfil més aviat baix, com ara pintar un semàfor i una font de color de rosa, i dibuixar del mateix color, a l'asfalt, l'emblema que representa el moviment, damunt del qual algú altre hi ha dibuixat la A anarquista, perquè quedi clar que fins i tot a l'hora de les pintades el debat és viu i s'admeten totes les opcions. A la vorera, i en anglès, suposo que per mirar de donar relleu internacional a la revolta, s'hi pot llegir un insult als polítics.
Medicina alternativa
Avui a la plaça de Catalunya, els que resisteixen a les seves paradetes i tendals barraquístics estaven més desinflats. No hi havia cap entusiasme a les converses. Hi havia molt poca gent, i gent més aviat gran, i cap assemblea, cap reunió de més de cinc o sis persones. A poc a poc, s'hi veuen infiltrats, que potser els indignats veuen amb bons ulls, però que els portaran a la perdició. No em refereixo als violents, sinó a algun barceloní d'origen pakistanès, per dir-ho a la manera de l'alcalde Hereu, que hi ha instal·lat la seva farmàcia alternativa, a una noia de pell fosca li ofereix massatges ayurvèdics, i altres elements que fumen porros toquen els bongos i em sembla que divaguen per mons molt allunyats dels de la crítica a la democràcia parlamentària i les noves estratègies revolucionàries que possibilita la xarxa.
També s'hi veuen molts turistes que fan fotos del campament, i segur que al vespre, des de l'hotel mateix, les pengen al Flickr i al Facebook i escampen la idea que la plaça és una mena de mercat alternatiu amb molt bon rotllo. Hi he vist un grup de turistes amb cresta que semblaven haver comprat un viatge organitzat per viure en directe aquest sorprenent fenomen social. No en dubteu: de la mateixa manera que el maig francès va popularitzar el barri llatí, i va facilitar que es convertís en una successió de restaurants barats per a turistes, o que el famós barri lliure de Chistiania, a Copenhaguen, va acabar acollint riuades de turistes que hi anaven a veure com els peluts cultivaven maria o com les mares hi practicaven l'alletament a demanda, entre altres curiositats, la plaça de Catalunya dels indignats , amb la seva arquitectura de canyes i plàstics, talment un campament de refugiats d'unes inundacions monsòniques, i amb les seves casetes penjades als arbres, es pot acabar convertint en un atractiu turístic més d'aquesta ciutat tan fantàstica que tenim. L'únic consol que ens queda és pensar que, de fet, la plaça de Catalunya és un espai malaguanyat, més aviat poc afortunat, i que només ha funcionat com a plaça amb els concerts gratuïts, les protestes en contra de la guerra, i ara amb els indignats . Si la cosa es consolida, de la mateixa manera que s'han sotmès a examen i a llicència municipal les escultures de la Rambla, ben aviat els tocarà fer un examen als indignats , a veure si sense rastes i venent mel d'Arbúcies pots ocupar la plaça, o si resulta imprescindible saber insultar diputats i no tenir cap mena de respecte per aquest país nostre tan poc respectat.
País seriós?
Comprem-li una jaqueta nova a la diputada Montserrat Tura a càrrec del pressupost del Parlament, procedim a repintar el semàfor i la font ornamental, passem full ràpidament i oblidem-nos d'aquesta lamentable història que posa en evidència, i per això ens avergonyeix tant, que amb les nostres institucions s'hi atreveix tothom. Si volem ser un país seriós, tenim feina, però el que no s'hi val és intentar-ho arreglar amb judicis i penes exemplars per a aquests nois que escopien, insultaven i escampaven contenidors de vidre reciclat (qui signa va veure això i molt més en rigorós directe, perquè treballa a tocar de la Ciutadella), perquè tot el que es mereixen és una bufetada i a dormir.
