Catedràtic Ciència Política (UB)Atothom li semblava clar que era una cosa de mai acabar (sobretot als egipcis), com una pel·lícula dolenta en càmara lenta, però la veritat és que, si el fet es confirma com a irreversible i Mubàrak ha plegat al cap de divuit dies d'iniciar se la revolta, hem de canviar el xip. Una revolta popular, espontània, sense organització política prèvia, sense (o amb massa) dirigents, acaba en menys de tres setmanes amb una dictadura militar de més de trenta anys. Una de dues: o no ha estat una revolta sinó una Revolució o el règim era més feble del que es pensava (la gent i el mateix règim). Potser són les dues coses alhora. En una època en què els mitjans de comunicació són globals i emeten en temps real, en què teniu internet i tots els seus derivats, ¿quantes revolucions populars exitoses us penseu, benvolguts lectors, que tindreu ocasió de veure en una dècada? Una? Dues? Cap?
La veritat del que ha passat al rebost del poder de moment no la sabrem. Però a la vista del que ha passat en les hores que van de dijous a divendres vespre, sembla evident que la institució militar ha estat decisiva. La seva cúpula ha estat cohesionada i els quatre homes forts que la controlen han sabut llegir de pressa i bé el que el carrer els ha dit. Mubàrak va parlar (per segon cop en deu dies) i ho va fer tard, malament, amb el pas canviat, i probablement desconnectat de la realitat. Ahir algú encara em deia: "Sí, però ¿i ara què? Els islamistes per aquí, grans desordres per allà..." De perills n'hi ha, molts, com en tota transició estructural i sobtada, però, francament, els egipcis tenen dret a córrer els seus riscos, com nosaltres (i també altres) van córrer els seus.
