L'apriorisme afirma que un procés de pau només pot prosperar amb la dreta a la Moncloa, cosa que en el cas espanyol implica que el poder polític (que és el que s'ha d'asseure a parlar amb ETA i amb Batasuna) vagi a l'una amb el poder judicial i amb les forces de seguretat de l'Estat. Al PP, aquests mai li discutirien els acords (o cessions, segons agradi veure-ho). El 2006 l'apriorisme es va complir al peu de la lletra i Zapatero, sol en l'intent, va renunciar a plantar cara i va fracassar en la seva primera temptativa per aconseguir la pau. Abans de posar-s'hi li agradava assegurar, sempre en petit comitè i fent gala d'un optimisme antropològic que a hores d'ara li ha donat més d'un i de dos disgustos, que la del 2004-2008 seria "la legislatura del final d'ETA". No ho va ser però potser als llibres d'història s'escriurà que va servir per posar les bases.
Els negociadors d'una banda i de l'altra no se'n van poder o voler sortir aleshores però el PP i la caverna mediàtica i judicial van fer la feina a la perfecció. Ja d'un principi se'n van desentendre donant per trencat el consens que, des que el 2000 el PSOE i el PP van signar l'anomenat Pacte per les Llibertats, havia presidit la lluita contra el terrorisme.
Les manifestacions de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (tan multitudinàries com violentes des del punt de vista dialèctic i de contingut) es van sovintejar mentre el PP feia una ràpida transició: de la campanya anti-Estatut de Catalunya a blasmar el procés de pau. I els jutges van passar a l'atac: Fernando Grande-Marlaska , Baltasar Garzón, Santiago Pedraz i Alfonso Guevara van tenir grans moments de glòria empaitant qualsevol ombra de mesura de gràcia o distensió.
El Tea Party, en ordre de revista
Ara, amb el Tea Party madrileny ben greixat i musculat, el procés es repetirà si Zapatero dóna la més mínima senyal d'estar obert al diàleg (per poc ambiciós que sigui) amb ETA o si permet que l'esquerra abertzale torni a les institucions.
Ahir Jaime Mayor Oreja ja es va afanyar a denunciar el "pacte" entre el govern espanyol i ETA per fer possible aquest nou procés i els epítets que sortien d'entitats i formacions espanyolistes no deixaven espai al dubte: farsa, insuficient, enganyós, fotocòpia, el mateix de sempre, agònic o oportunista eren alguns dels qualificatius emprats. I El Mundo no va trigar a treure les càmares de televisió als carrers de Madrid i fer un resum ràpid del pols ciutadà. "No em crec aquesta gentussa", era el seu titular.
Rajoy va callar però María Dolores de Cospedal va ser inequívoca. Es va limitar a llegir el mateix comunicat que el PP va emetre el 2007, quan el primer intent de procés de pau de Zapatero va morir. Per ella, res ha canviat. Per això estaran "molt atents" per impedir la presència de qualsevol succedani de Batasuna als ajuntaments. La secretària general del PP va afirmar que les esperances de la societat no passen per cap comunicat ni per les gestions de Zapatero, sinó "per l'acció de les forces de seguretat, la justícia i l'administració penitenciària". Per al 5 de febrer organitzacions de caire espanyolista ja han convocat una manifestació per marcar el pas.
Serà diferent si, a partir del març del 2012, és Mariano Rajoy el que es pot penjar la medalla d'acabar amb el terrorisme.
