INVESTIGADOR PRINCIPAL CIDOBLes revoltes al món àrab han donat imatges tan diferents com soldats de lleva rebuts com herois a Tunísia, una junta militar que assumeix temporalment el poder a Egipte, bombardejos sobre civils a Líbia o la repressió dels manifestants a Bahrain. La naturalesa de les forces de seguretat a cadascun dels països ens dóna pistes sobre la capacitat de resistència d'un règim i sobre el nivell de repressió que pot exercir per aplacar les protestes.
En el cas de Tunísia, mentre que la policia va reprimir durament els manifestants, i membres de la guàrdia presidencial estaven implicats en la situació de caos i pillatge posterior a la caiguda de Ben Ali, l'exèrcit va negar-se a obrir foc contra la població civil. L'exèrcit de Tunísia és petit (35.000 efectius), nodrit de soldats de lleva i amb un pressupost discret (1,4% del PIB). Un exèrcit sense pretensió d'acumular poder i que s'acontenta amb mantenir l'ordre en l'etapa de transició política en què el país està immers.
Res a veure amb el paper protagonista de l'exèrcit egipci després de la caiguda de Mubàrak. En el cas d'Egipte parlem d'un exèrcit robust (mig milió d'efectius, quasi tots de lleva, i amb una despesa del 3,4% del PIB) i que des del 1952 ha estat la columna vertebral del règim. L'exèrcit no s'atrevia a reprimir els manifestants però tampoc estava disposat a perdre els seus privilegis. Els comandaments militars van assumir, a poc a poc, que per preservar la seva posició política, econòmica i social calia tutelar la transició i, per tant, dialogar amb els manifestants i l'oposició. Una actitud ben diferent de la d'unes forces policials bel·ligerants en la defensa de l'antic règim.
La població de Bahrain, un petit arxipèlag del Golf, també s'ha sumat a aquest corrent de revoltes. Primer demanant un canvi de govern i després criticant obertament la família reial. En aquest cas, les forces armades sí que han reprimit els manifestants. Aquest comportament té a veure amb la seva naturalesa: un exèrcit professionalitzat, amb molts estrangers i al qual els xiïtes tenen pràcticament vetat l'accés. És a dir, unes forces armades que, a diferència dels seus homòlegs tunisians o egipcis, es poden desvincular emocionalment dels manifestants i de les seves reivindicacions.
El cas de Líbia
Líbia és un cas força complicat. Té un exèrcit relativament petit (50.000 efectius) compost a parts iguals de soldats de lleva i voluntaris. Aquestes forces armades coexisteixen amb un reguitzell de cossos paramilitars entre els quals hi ha molts mercenaris estrangers. Aquesta dualitat té l'origen en la desconfiança de Gaddafi cap al seu propi exèrcit i la por d'un cop d'estat. De fet, aquestes setmanes hem pogut comprovar com una part de les forces armades s'han sumat als revoltats mentre que els mercenaris, molts subsaharians, estan tenint un paper clau en la repressió.
Així doncs, els casos de Tunísia, Egipte, Bahrain i Líbia ens permeten extreure dues conclusions. La primera és que com més representatiu de la societat és un cos de seguretat, menys proclius són els seus membres a reprimir violentament la població civil. La segona és que un cos de seguretat que ha controlat, totalment o parcialment un règim, intentarà tutelar tot procés de canvi per impedir que s'erosioni excessivament la seva posició dominant dins del sistema polític, econòmic i social. Dues claus que ens permeten entendre el que està passant en països on han esclatat revoltes o en d'altres on el malestar popular encara no s'ha manifestat.
