El fals mite de l'Europa de l'Est: deslocalitzacions i malsons

BarcelonaTade és una empresa catalana dedicada a l'estampació metàl·lica amb 40 anys de tradició a Sabadell i que en fa sis va decidir seguir un dels seus principals clients cap a l'Europa de l'Est. Després d'una important inversió inicial per obrir una fàbrica a Eslovàquia, el director gerent de Tade, Ramon Alberich, reconeix que la planta no ha acomplert mai els objectius marcats, tot i que en defensa el sentit comercial.

Hi ha moltes històries similars d'empreses que s'han expandit a països de l'est d'Europa, algunes fins i tot a costa de renunciar a produir a Catalunya confiant en un abaratiment dels costos que al final no s'ha acomplert o no ha estat tan important s'esperaven. Però per què aquestes aventures, que tan bé han anat a alguns, no han funcionat en altres casos?

De vegades, com en el cas de Tade, les comandes pactades amb els clients no han arribat i s'han hagut de buscar la vida en un entorn desconegut. En altres ocasions, l'abaratiment dels costos laborals no ha compensat altres rigideses com la llunyania dels proveïdors, uns costos logístics més elevats, la manca de formació de la plantilla i una qualitat per sota de la volguda. Tot això també acaba passant factura i, al final, no sempre surten els números.

Segons el professor de l'Iese, Pedro Nueno, hi ha hagut experiències de deslocalitzacions a països de l'Est, que viuen sens dubte una època daurada de creixement, que han acabat sent autèntics "drames". El motiu? Segons Nueno, l'error comú ve quan la decisió no es pren des d'un punt de vista estratègic, sinó que serveix per "camuflar errors" com no haver fet els deures de modernització, inversió i innovació quan tocava. Si la planta ubicada a Catalunya entra en una situació complicada i es volen abaratir costos només mirant les nòmines, el resultat pot ser acabar deslocalitzant el negoci a un lloc on crear de nou tot el procés productiu acabi sortint més car.

Processos amb llums i ombres

Els trasllats de producció a països més barats tenen sentit en processos molt intensius en mà d'obra, on l'estalvi és clar, però en altres casos s'han de tenir molt presents el grau de sofisticació del que es produeix i les sinergies amb l'entorn, que també contribueixen a la competitivitat d'un centre productiu.

El 2003, per exemple, Seat va decidir després d'una enrabiada amb els sindicats, emportar-se el 10% de la producció de l'Ibiza a Eslovàquia. Malgrat el teòric abaratiment de costos, les unitats que van sortir de la fàbrica eslovaca de Volkswagen presentaven problemes de qualitat. L'experiment va durar un any i mig i els vehicles van acabar tornant a la fàbrica de Martorell amb pèrdues per a la companyia, segons han explicat fonts del comitè d'empresa.

Si aquest cas no va prosperar, tot i que el trasllat es va fer a un factoria del grup que ja funcionava, no és difícil imaginar que encara té més risc posar en marxa una fàbrica des de zero, en llocs on s'ha de crear del no-res tot el sistema industrial. Això té un cost i requereix temps, i no tots els comptes de les empreses poden suportar-ho.

Les aventures que han tirat endavant tampoc han resultat fàcils. El responsable de la multinacional catalana Ficosa a l'est d'Europa, Ramon Guixà, reconeix que ha costat una dècada disposar d'un equip consolidat i amb experiència a la seva planta de Polònia, on ara treballen 500 persones. "Les bones notícies no van començar a arribar fins fa cinc anys: els primers anys van ser difícils", explica.

En el sector dels fabricants de petits electrodomèstics, que ha protagonitzat sonades deslocalitzacions els darrers anys, també hi ha hagut problemes. Segons fonts de CCOO, Braun encara "s'estira els cabells per la manca de qualitat" dels productes que surten de la seva planta de l'est d'Europa on va portar fa dos anys la producció que es feia a Esplugues de Llobregat.

L'empresari del tèxtil, Toni Amat, reconeix que quan era directiu de l'empresa Pratsa no va trobar la diferència de costos esperada a l'Europa de l'Est, per on va passar fugaçment després d'intentar-ho al Marroc i a Bulgària. Al final van acabar recalant al sud-est asiàtic.

La Catalunya industrial té sentit

Els processos de deslocalització han format part de la realitat industrial catalana, sobretot en l'última dècada, i han destruït milers de llocs de treball. Els sectors que més els han patit han estat el tèxtil, el de fabricants de petits electrodomèstics i també l'automoció. En aquest últim sector ha suposat la fugida de producció de proveïdors cap a països com Polònia, la República Txeca i Eslovàquia, a mesura que els fabricants de cotxes s'hi han establert.

Malgrat tot, Nueno insisteix que és un error tirar la tovallola i concloure que no hi ha res a fer per salvar-se de l'amenaça que ve de l'est, no només d'Europa sinó cada cop més també de l'Àsia.

Catalunya com a seu industrial "té tot el sentit del món" si es reinventa on cal i treu partit dels seus punts forts. "No som un país low cost , però els nostres costos són raonables: tenim gent entrenada i experta en la indústria, bons serveis, bones infraestructures i una situació geogràfica privilegiada", repassa Nueno.

Com a expert en el sector de l'automoció també afegeix una reflexió: "Més de la meitat de fàbriques de cotxes a Europa se situen en països amb uns costos laborals superiors als d'aquí. Això ens ha de fer rumiar per què podem seguir sent una destinació industrial de pes".

Amb la factura de la crisi encara recent -la indústria va aglutinar el 50% dels 350.000 llocs de treball perduts el 2009- Nueno insisteix en les possibilitats del teixit català. Agafant el terme que va crear Hermann Simon per definir les indústries desconegudes que expliquen els bons resultats d'Alemanya, Catalunya pot considerar-se també una terra de "campions ocults". Aquests campions són les petites i mitjanes empreses que, malgrat passar desapercebudes, aguanten amb resultats envejables gràcies a un producte excel·lent i un alt grau d'internacionalització. I és a través de més empreses com aquestes que està garantit el futur industrial.