En els 75 anys de l'inici de la Guerra Civil el 18 de juliol del 1936 encara perduren tòpics i queden preguntes sense resposta sobre Franco i el cop d'estat.
1. El juliol del 1936 el país s'abocava a una guerra?
Una visió molt difosa del cop d'estat ha estès la imatge que la llarga guerra era inevitable des del triomf del Front Popular al febrer. La realitat és més complexa. L'historiador Stanley G. Payne diu que tant els sectors ultraesquerrans com el nucli dur de l'exèrcit no pensaven triomfar amb una llarga guerra, sinó que "la seva idea era un conflicte curt i, com a molt, intens, que es resolgués en qüestió de setmanes".
Els referents dels militars rebels eren el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera de setembre del 1923 (va triomfar fent públic un manifest des de la Capitania de Barcelona) i la revolta catalana d'octubre del 1934 (aixafada pel general Domènec Batet amb una bateria i tres companyies al carrer). Els colpistes barcelonins del juliol esperaven fer "un passeig militar", però van topar amb un dispositiu armat dirigit pel comissari d'ordre públic Frederic Escofet i el comandant Vicenç Guarner, que coneixien els plans dels rebels. Franco, en canvi, tenia clar el que passaria i li va explicitar a la primavera al general Luis Orgaz: "[El cop] va a ser enormemente difícil y muy sangriento. No contamos con todo el ejército, la intervención de la Guardia Civil se considera dudosa y muchos oficiales se pondrán al lado de la autoridad constitucional ".
2. Les masses populars van derrotar els colpistes?
La visió èpica popularitzada per l'esquerra del 19 de juliol del 1936 a Barcelona ha exaltat la resistència popular com a determinant per frustrar el cop, però cal matisar-ho. Primer: les decisions d'Escofet i Guarner van contenir els revoltats. Segon: en el fracàs dels insurrectes va ser decisiva la inclinació republicana de la Guàrdia Civil, que va crear superioritat bèl·lica, va confondre els alçats (la van deixar avançar pensant que se'ls unia) i els va desmoralitzar. " La preparación del alzamiento en Cataluña fue un conjunto de desaciertos ", diria Franco el 1961.
Els anarquistes, tot i no disposar d'armament equiparable al dels revoltats, els van combatre, van auxiliar les forces republicanes i van dur la iniciativa en llocs com la Bretxa de Sant Pau (confluència de Paral·lel i ronda de Sant Pau). Però el seu protagonisme va ser més acotat del que s'ha dit. Paradoxalment, Escofet va haver de marxar a França per l'enemistat cenetista que s'havia guanyat amb la seva gestió.
3. Va ser antirepublicana, la Guàrdia Civil?
Molts dels seus membres van restar fidels al govern i van contribuir al fracàs dels insurrectes a Barcelona, Madrid o València, on van esdevenir la Guàrdia Nacional Republicana. José L. Cervero ha exposat a Los rojos de la Guardia Civil (2005) com alguns van arribar a comandar l'exèrcit basc i molts van ser durament represaliats: el general José Aranguren, per exemple, afusellat l'abril del 1939 al Camp de la Bota, tot i que dos fills seus havien lluitat amb els rebels (un va morir en combat i l'altre va resultar ferit greument).
4. L'assassinat de Calvo Sotelo va provocar el cop?
L'assassinat del significat diputat dretà José Calvo Sotelo la matinada del 13 de juliol va desencadenar el cop d'estat, però no el va causar. A Julio de 1936 (2011), Francisco Alía exposa que l'alçament va ser llargament organitzat, com ho reflecteix el fet que els militars republicans van marxar de vacances despreocupats i els que preparaven el complot van restar als seus llocs la segona quinzena de juliol (en aquelles dates, a l'estret de Gibraltar fa bon temps per a operacions militars). Alía apunta que " es probable que a finales de mayo o principios de junio quedara definida la fecha de la sublevación, por lo menos los días sobre los que se desarrollaría ". De manera significativa, a Barcelona la trama civicomilitar ja estava estesa a finals del 1935.
5. Quina va ser l'actitud inicial de Franco?
Tot i que la propaganda franquista exalça el protagonisme del dictador al cop del 1936, no en va ser el dirigent. Només aspirava a ser alt comissari del Marroc si la revolta triomfava. El lideratge l'ostentava el general José Sanjurjo, exiliat a Portugal (després de dur a terme un putsch fallit el 1932), però va morir el 20 de juliol en un accident d'avió.
Davant del cop, Franco va mostrar una actitud dubitativa que va fer que els companys el bategessin amb el sobrenom de Miss Canarias. El 23 de juny va adreçar una carta al cap de l'executiu republicà i ministre de la guerra, Santiago Casares Quiroga. Li deia que el gran malestar existent entre els militars es podria acabar si demanava consell a " generales exentos de pasiones políticas ", en al·lusió a ell mateix. Tot i que els panegiristes del dictador presenten aquesta carta arribista com una astúcia de Franco per confondre el govern, tot indica que es mantingué cautelós fins al darrer moment i probablement va fer " un doble juego, confirmando a unos y dando largas a otros ", apunta Alía.
6. Hi ha papers inèdits de Franco sobre el complot?
El llegat documental del dictador està en mans de la privada Fundació Nacional Francisco Franco. Hi ha dubtes sobre si la família té materials per a unes memòries. El maig del 1976, Ricardo de la Cierva va al·ludir a El País a la seva possible existència: " Se dice que existen unas cintas de conversaciones grabadas en la penúltima hora; algún cuaderno de apuntes, algunas notas dispersas ". Fins avui no s'han trobat. Sabem que Franco va voler deixar els seus records i el 1956 va fer un esborrany que concebia narrat en tercera persona que la Fundació va editar el 1987.
¿Hi ha materials inèdits de Franco més enllà d'aquest text? Vicente Pozuelo, el seu últim doctor, explica a Los últimos 476 dias de Franco (1980) que l'autòcrata en va dictar fragments. Joaquín Giménez-Arnau, espòs d'una néta del dictador de la qual es va separar, descriu a Yo, Jimmy (1981) com el marquès de Villaverde li va ensenyar 46 caixes de textos manuscrits del dictador i li va dir que eren " parte de las memorias del Generalísimo " que treia clandestinament d'Espanya en sobres a través d'una amiga. I va afegir: " Esto no puede salir de la familia. En estos papeles se cuentan muchas cosas de amigos nuestros y no se pueden enseñar. Esto lo tiene que hacer alguien de nosotros. Piénsatelo y ya me contestarás ".
¿El marquès va aconseguir treure els papers? Potser sí. En el pròleg de Payne a Las cartas de Franco (2005), l'investigador afirma que " los papeles absolutamente íntimos y personales faltan y parece claro que Franco [...] nunca mantuvo un verdadero diario. Los que perduran están en posesión de su hija, tal vez en Suiza, y el intento que el marqués de Villaverde hizo hace más de diez años para publicar una selección en dos tomos con la Yale University Press fracasó totalmente ". A més, aquest patrimoni inèdit hauria estat destruït parcialment. Juan Cobos Arévalo, que va ser escolanet al Prado, descriu amb minúcia a La vida privada de Franco (2009) com, en morir el dictador, la seva filla va fer cremar materials: " Estos papeles a la calefacción ", deia. Altres se'ls endugué empaquetats. Entre aquest material ara il·localitzable hi hauria la correspondència que Franco va mantenir amb els que van ordir el complot del 1936, de la qual no s'ha sabut res més.
7. El cop va ser d'ideari feixista?
El bàndol rebel va constituir una amalgama política que va aplegar militars, monàrquics alfonsins i carlins, falangistes i un ampli ventall de components dretans. El 1936 el feixisme autòcton era minúscul i la Falange tenia un pes raquític: a les eleccions de febrer només va aplegar el 0,7% del vot arreu d'Espanya. A Catalunya, la seva militància estava repartida de manera desigual entre Barcelona i la resta del territori (en indrets com Lleida ni tan sols existia la Sección Femenina). Al juliol, segons el dirigent José Rivas Seva, a Barcelona podia comptar amb uns 200 individus. El creixement del falangisme va ser invers als del feixisme i el nazisme: mentre que Hitler i Mussolini van emprar un partit de masses per ocupar el poder, Franco en va impulsar un des del poder per consolidar-s'hi. A més, el futur Generalísimo va evitar manifestacions de feixisme a l'inici del cop i va concloure la seva primera proclama colpista -a Canàries la matinada del 18 de juliol- amb el trilema Fraternidad, libertad e igualdad , del qual va alterar l'ordre habitual per evitar qualsevol sospita de maçó.
8. Franco es va entendre amb carlins i falangistes?
No és gaire conegut que Franco va mantenir una relació pèssima amb els líders dels seus principals suports. Necessitava imposar-se com a cap suprem de totes les faccions implicades. La relació amb José Antonio Primo de Rivera era molt dolenta ja abans de la guerra. Quan li va demanar suport per a un cop d'estat previ al del 1936, Franco va fer el sord. El comentari posterior del cap falangista és prou explícit: " Mi padre [el dictador Miguel] tenía humanidad, decisión, nobleza. Pero esta gente... ". El successor de José Antonio al capdavant de la Falange, Manuel Hedilla, tampoc es va portar millor amb el general: va acabar condemnat a mort, tot i que després va ser indultat. Amb els carlins les coses van anar igual: Franco va tenir una tensa relació amb el príncep regent carlí Xavier de Borbó Parma, que el desembre del 1937 va ser taxatiu amb el militar: " Estoy dispuesto a trabajar todo lo que pueda por España [...], pero no personalmente por usted, no me fío ". Quan Don Xavier va participar a la Resistència belga antinazi i els alemanys el van capturar i van informar Franco, aquest -segons Ramón Serrano Suñer- va respondre que no el coneixia i que podien fer-ne el que volguessin. Alfons XIII, que va patrocinar i va encimbellar el futur dictador des dels anys 20, va acabar igualment dolgut amb ell i hauria dit al periodista John T. Whitaker: " Elegí a Franco cuando no era nadie. Él me ha traicionado y engañado a cada paso ".
9. Franco va revoltar-se contra un complot 'judeo-masónico'?
Tot i que des dels rengles de la dreta radical es va estendre la idea que existia una "Anti-España" formada per jueus i maçons que Franco va fer servir com a justificant de la seva acció, les últimes recerques indiquen que ho va fer de manera tàctica.
L'historiador Javier Domínguez, a El enemigo judeo-masónico en la propaganda franquista (2009), exposa que el suposat complot va tenir una clara funció: crear un enemic comú per al conjunt de faccions que li donaven suport. A la vegada, aquestes l'empraven també per acusar-se entre elles. Don Joan de Borbó (el pare de l'actual rei) va ser acusat de maçó. En realitat, Franco creia en els perills de la maçoneria, però no en els del judaisme. Com ha demostrat Isidro González a Los judíos y la guerra civil española (2009), el general va comptar amb un gran suport econòmic, logístic i propagandístic dels jueus del Marroc. Amb cinisme, els va dir que no fessin cas de la seva propaganda antisemita.
10. Franco va ordenar un assassinat per fer el cop?
El general Amado Balmes, comandant de Las Palmas, va morir el matí del 16 de juliol. Una pistola es va encasquetar i per arreglar-la va subjectar amb una mà el canó contra l'estómac i amb l'altra la va intentar fer funcionar i se li va disparar. "Maleïda pistola!", hauria exclamat abans de morir a l'hospital. L'episodi va ser decisiu per a Franco. Destinat a Santa Cruz, necessitava anar a Las Palmas per marxar des d'allà amb un avió DH89 Dragon Six -el famós Dragon Rapide - al nord d'Àfrica. La mort de Balmes li va aplanar el camí: li va oferir una coartada per anar a Las Palmas sense aixecar sospites i va eliminar Balmes, que no era una persona "segura" per al cop. Ángel Viñas, a La conspiración del general Franco (2011), dissecciona els fets i conclou que Balmes va ser assassinat per factors com la manca de solidesa dels pocs testimonis presencials, l'estrany procediment de Balmes per desencasquetar la pistola (posar-se el canó a l'estómac) i el fet que el xòfer que el va recollir ferit no va guardar l'arma de l'accident i que -tot i la gran hemorràgia- el va traslladar primer a la casa de socors i no a l'hospital.
