"Ens fa falta un discurs més serè"

Saïd El Kadaoui Moussaoui té un discurs elaborat sobre la identitat i el sentiment de pertinença. Psicòleg i escriptor -també és autor de la novel·la Límites y fronteras (2008)-, va néixer al Marroc i des dels set anys viu a Catalunya, un recorregut vital que el fa sentir sovint com "l'apèndix de dos països".

Argumenti aquesta frase del llibre: "El que més por fa de la persona diferent no és la seva diferència sinó que s'assembli a nosaltres".

Veiem situacions curioses, com que el penúltim immigrant és enemic de l'últim que ha arribat. Una actitud que hem comprovat últimament. Els penúltims immigrants fan bandera de ser autòctons i rebutgen el nouvingut. No es recorda la pròpia experiència ni es té en compte el mal que fa sentir-se estrany.

Del que no som prou conscients és que l'immigrant pateix quan se'l tracta com a foraster.

És un patiment. Hi ha alguns que et demanen que siguis un determinat ciutadà i d'altres que et tanquen la porta en el procés d'acabar-te de sentir català. Aquesta percepció de sentir-te relegat, de barrar-te el pas, et fa sentir com un foraster.

Per què està tan estesa la rumorologia sobre la immigració?

L'estranger desperta en el fons de les persones la rivalitat que el nen experimenta quan arriba un germà a la família. De cop, es troba que ha de compartir coses i que ha de trobar el seu lloc. Salvant les distàncies, la immigració provoca un procés molt semblant. Per això és normal que aquesta convivència sigui convulsa. Hem de normalitzar el conflicte, però el conflicte ha d'acabar bé. Tampoc podem pretendre que tot sigui tan fàcil, perquè les persones sentim por de l'estrany. Al Marroc, per exemple, hi ha hagut un problema per acceptar la seva pròpia negror. Els negres al Marroc també s'han sentit marginats.

Què és el que no fem bé en matèria de gestió de la immigració?

Els discursos simplificadors, que diuen com és l'immigrant i com s'ha d'integrar, són molt poc interessants, perquè intel·lectualment no se sostenen. Ens fa falta un discurs més serè, que assumeixi la nova realitat. El que segur que no porta enlloc és aquest discurs que s'articula en l'eix entre nosaltres i ells. En el meu cas, jo formo part d'ells o de nosaltres? I del meu fill, que ha nascut aquí, ja no en parlem. Si el considerem marroquí ens estem equivocant. Hem d'acceptar la realitat.

Diu que la identitat és un vestit que s'ha de fer a mida.

El més desitjable seria que tant el lloc d'origen com el d'arribada formin part de l'individu. Com? Amb naturalitat. No cal fer res extraordinari per semblar més marroquí o menys, més català o menys.

Escriu: "Vinc d'un país feréstec que va fer fora el meu pare i visc en un país que mai no l'ha estimat".

Els fills de la immigració, que han vingut de petits o han nascut aquí, hem trobat el nostre lloc, però, alhora, hem observat com s'ha tractat els nostres pares. A ells se'ls hauria d'avaluar en funció de com han educat els seus fills. Però als pares no se'ls pot demanar que siguin capaços de tot. Té tant valor el que han fet i, en canvi, han hagut de digerir tantes mirades estranyes.