El fugitiu de la Renfe

Fa uns mesos vaig anar a Badia del Vallès per conèixer la història de l'estafa consistent a vendre pisos protegits, fets amb diners públics, per un valor molt superior al preu que permet la seva venda. L'assumpte es va descobrir quan les famílies que havien comprat els pisos, la majoria marroquines, van deixar de pagar la hipoteca i es va veure que els diners dels préstecs eren molt més alts que el valor de la casa.

Badia del Vallès, que va néixer com a Ciutat Badia, és un municipi dissenyat amb la forma del mapa d'Espanya, amb els noms dels carrers distribuïts seguint la seva situació a vista d'ocell sobre la pell de brau. Quan als anys setanta es va projectar aquesta enorme ciutat que havia d'alleujar la manca d'habitatges associada a l'onada migratòria, hi va haver una curiosa proposta sortida de la Universitat Autònoma segons la qual un equip dirigit pel professor Amando de Miguel es comprometia a fer una distribució dels habitants i dels habitatges, barrejant professions i oficis, en una mena de ciutat del socialisme utòpic on, a l'escala de veïns, els metges compartirien replà amb els obrers industrials, i els policies amb els mestres d'escola, formant una comunitat integradora de totes les professions i classes socials, al costat de l'autopista.

La realitat, però, va ser ben diferent, i finalment el franquisme va decidir adjudicar els pisos seguint l'ortodòxia de la línia descendent de l' enchufe nacional . Així, abans que els obrers poguessin accedir al pis, primer es van privilegiar els col·lectius de la policia, la guàrdia civil i les empreses de l'Estat, com la Telefónica i la Renfe. Setze famílies de negres repatriats de l'antiga colònia Fernando Poo, avui Guinea Equatorial, van ser el grup més sofisticat dels nous pobladors i l'única nota de color de la somiada Babel amandodemigueliana.

Per a la inauguració oficial va venir l'aleshores príncep Joan Carles en persona amb Sofia de Grècia. El príncep va fer un discurs i va donar les claus als deu primers habitants un 14 de juliol de 1974, però, com em recordaria al cap dels anys una de les agraciades, Pilar Rodés, a mesura que el príncep els hi donava les claus, un funcionari les hi prenia al peu de la tribuna perquè els pisos encara no estaven acabats.

La història de les persones i la manera com es va fer Badia, i també com s'ha anat transformant aquesta immensa aglomeració humana fins adquirir la identitat que té avui, ens ofereix una de les cròniques més sucoses de les darreres dècades del franquisme, de l'enxufisme, l'autoritarisme, el naixement dels moviments veïnals, la lluita i la corrupció, fins a arribar al desmanegament de les ciutats dormitori.

La causa 202/42

De l'època del franquisme, sempre em va semblar un fet extraordinari descobrir que enmig de tants enxufats i aprofitats, de tanta policia i guàrdia civil, de tanta por i tanta mala llet, a la ciutat hi haguessin arribat alguns talps de la dictadura, persones que amagaven un passat de rojos i callaven la seva identitat. Una d'aquestes persones era el poeta anarquista Oswaldo Tejera, el Fugitivo de Renfe . El vaig anar a visitar la setmana passada per saber que en pensava d'això de la corrupció, però quan vaig trucar a la porta del pis -un dotzè d'un edifici Alcalà-, la seva dona em va informar que l'Oswaldo va morir fa quatre anys.

Asseguts al menjador vam recordar, amb la dona, el dia en què, en aquest mateix pis, l'Oswaldo va decidir desenterrar una carpeta on guardava la causa 202/42, del Tribunal de València, i em va demanar si volia escriure la seva història, la història d'un nen de setze anys que, durant la guerra, a Alcazar de San Juan, va crear amb els amics el grup llibertari El Seis Doble.

El cas és que els franquistes havien ocupat aquest important nus ferroviari, on cada dia un Tribunal Militar dictava sentències de mort. Quatre pares dels marrecs del grup estaven detinguts i els d'El Deis Doble van decidir atacar el Tribunal per tal d'alliberar-los. Disfressats de falangistes van entrar en un dels dipòsits d'armes i en van sortir amb unes quantes bombes de mà, un fusell metrallador i una pistola. Un dels xavals, però, era tan baixet que el canó del fusell li sortia per sota de la jaqueta i els van detenir a tots. Al judici que els van fer a València, el jutge va lamentar que no els poguessin afusellar perquè eren menors d'edat.

L'Oswaldo va passar deu anys a la presó, on es va formar gràcies als presos amb què havia compartit cel·la, entre els quals hi havia el president del Tribunal de Comptes de la República i un taquígraf del Congrés dels Diputats. Una vegada al carrer va començar la seva vida de fugitiu de Renfe. Per entrar a la companyia es necessitava un certificat de penals. L'Oswaldo sabia que sempre li sortia negatiu, però que si en demanava un altre l'endemà mateix de la primera petició, com que encara no l'havien arxivat, sortia net. A Renfe també es feien revisions periòdiques dels expedients dels treballadors per veure si enganxaven algun desafecte al règim. Així que l'Oswaldo, cada cop que sabia que hi hauria una inspecció, demanava canvi de destí. D'aquesta manera va sobreviure a Renfe tot el franquisme i va ser saltant de població en població com va arribar a Badia, amb el dret de demanar un pis de la quota assignada a l'empresa.

"Aleshores la vida era així...", em recordava l'altre dia la vídua de l'Oswaldo mentre ens acomiadàvem al replà gelat de l'escala i baixava els dotze pisos d'una d'aquestes fortificacions de la ciutat il·lusòria on la pel·lícula Biutiful ha pres ara el relleu testimonial del cinema de Berlanga.