COOPERACIÓ INTERNACIONAL
Crònica 26/10/2011

Els governs han de pagar els rescats?

Auri Garcia Morera Maria Ortega
2 min
L'ALLIBERAMENT DELS COOPERANTS DE BARCELONA ACCIÓ SOLIDÀRIA Albert Vilalta i Roque Pasqual-a la imatge, acompanyats de l'aleshores secretària d'estat de Cooperació Internacional, Soraya Rodríguez-, van viure nou mesos de segrest abans de ser posats en llibertat.

Garantir la supervivència dels hostatges o evitar establir un precedent. Els segrestos recents de cooperants internacionals a l'Àfrica accentuen el dilema amb què es troben els governs quan, com remarca el president de la Federació Catalana d'ONG's, Francesc Mateu, "s'ha d'escollir entre dues opcions dolentes". Per alguns experts en relacions internacionals no hi ha dubtes i cal abonar el rescat quan hi ha en joc vides humanes. D'altres, en canvi, remarquen el perill d'aquesta estratègia, ja que no fa res més que incrementar el risc de més segrestos.

"Avaluant costos i beneficis, els segrestadors opten per l'opció més segura, en què tenen clar que assoliran els seus objectius sense massa problemes", explica David Bajona, analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya. Està convençut que Espanya, amb precedents com el del pesquer basc Alakranao el dels tres cooperants de Barcelona Acció Solidària, s'ha guanyat la fama de pagar i que això pot ser un risc afegit per a qui treballa en zones de conflicte. Abonar la quantitat pactada és, segons Bajona, "una solució per a una tensió immediata, però incrementa el risc a llarg termini". El problema, segons aquest analista, és que "es llegeix la política exterior en clau interna -de partit- i el que es busca és fer poc soroll per minimitzar el desgast polític". Davant d'un segrest de l'estil del de l'Alakrana, segons la seva opinió, caldria una intervenció militar, sigui directa o indirecta. Una via que -apunta- l'Estat "no ha dut mai a la pràctica en casos de segrestos d'àmbit internacional".

Lourdes Vidal, cap de l'àrea de món àrab i mediterrani de l'IEMed, considera que executar una intervenció militar en un d'aquests països "és molt difícil", ja que "s'ha de tenir molta informació", i normalment no sol ser així. A més, recorda que "es posa en risc la vida de les persones". Per aquest motiu, molts cops pagar el rescat es converteix en l'única opció possible, ja que "el govern no pot abandonar els seus ciutadans". Tot i això, reconeix que "el pagament de rescats pot alimentar els segrestos de cooperants, perquè es pensa que són una moneda de canvi", mentre que "si no aconseguissin res potser no trobarien utilitat a segrestar".

Prioritat: salvar vides

Eduard Vinyamata, director de l'Escola de Cooperació i del Campus per la Pau de la UOC, en canvi, tanca totes les portes a córrer riscos: "Sóc partidari de salvar vides i si per fer-ho el govern ha de pagar un rescat, que el pagui. Un cop les persones segrestades siguin a casa, es pot estudiar si es demanen responsabilitats per imprudència, per exemple".

Al seu entendre, és una obligació dels governs protegir els ciutadans, però també exigir als expatriats que treballen en zones de risc que es formin i extremin la prevenció. Si tot i així es produeixen segrestos es nega a acceptar debats sobre els riscos innecessaris que s'han corregut, perquè "com en el cas d'un accident de trànsit, primer es lluita per salvar la vida dels implicats i després s'estudien responsabilitats". A més, apunta que "l'opció de no pagar no provoca obligatòriament la reducció de segrestos, perquè si els terroristes acaben executant els hostatges també assoleixen objectius que els afavoreixen, com ara publicitat i més ressò mediàtic".

stats