Les illes, també beneïdes
Em permeto recordar el bell titular que va penjar ahir Laura Serra a l'Ara.cat, per afirmar que el cel també va beneir Sant Jordi a les Illes. Uns nuvolots ominosos ( niguls , en deim els illencs) van descarregar un ruixat d'intensitat desigual damunt les nobles ciutats de Palma, Maó i Eivissa cap a les nou del matí, i van aconseguir emprenyar el personal que les llibreries havien enviat a treballar al carrer (era l'hora en què acabaven de muntar les paradetes, i hi va haver corredisses per protegir els llibres del mullader que es pressentia), i posar l'ai al cor de tothom: s'acomplirien les previsions més nefandes?
La resposta no va venir exactament amb el vent -que també va bufar qualque estona, ni que fos per escambuixar els caps de les senyores més pentinades o per fer voleiar algun full de diari-, sinó amb uns raigs de sol que primer van ser tímids, i, una mica més tard, rotunds i triomfals: cap al migdia, es podia dir sense reserves que feia un dia esplèndid de primavera, i que Palma -com havia complimentat la nit anterior David Carabén, en un memorable concert dels Mishima al Teatre Principal- es veia "tan bonica que semblava a punt de rebentar". El mateix es podia afirmar a Menorca, a Eivissa i a Formentera: "Todo diferentes, no hay dos iguales, un montón de gentes, Islas Baleares" , canten Antònia Font al seu magistral Lamparetes . I és ben cert, però de vegades també passa que s'estableix algun tipus d'unanimitat entre totes les Illes, com la que es va produir ahir per convertir Sant Jordi en una jornada d'èxit, en contra de tots els mals averanys.
Per la meva banda, feia ben bé una quinzena d'anys que no vivia un Sant Jordi a Palma, i -tot i que en teoria n'estava al corrent- em va sorprendre molt feliçment l'evolució que ha tingut la celebració en aquest temps: des de la cosa més o menys militant i testimonial de fa una dècada i mitja, a la rutilant massa de gent que ahir omplia carrers, tafanejava paradetes i passejava roses amb un somriure estampat al rostre, òbviament hi ha hagut un canvi a celebrar.
"Fa vint anys, quan vam començar a donar roses als clients -em comentava Àlex Volney, escriptor i llibreter de Llibres Mallorca- hi havia qui s'emprenyava i ens deia «Aquí no som a Barcelona!» Ara tothom s'identifica amb la festa". Sant Jordi és el que se'n diu un model d'èxit: és una festa bonica, relativament fàcil d'implantar i, pocs o molts, sempre dóna beneficis.
Tot i això, en algunes viles menorquines com Ciutadella o Ferreries, les llibreries es van posar la bena abans de la ferida i van celebrar Sant Jordi una setmana abans, a fi d'evitar el factor Setmana Santa, que es presumia nefast. Això, però, no va ser una solució al problema, perquè lògicament al personal se li va fer estrany fingir que un 16 d'abril era el Dia del Llibre, de manera que les vendes van ser més aviat minses.
Força millor van anar les coses ahir a Maó, on el temps esplèndid va garantir unes bones vendes, segons explicava Miquel Llompart, de la Llibreria Catalana, que va vendre molt bé la novel·la de Pau Faner, Les bodes del diable , i altres títols d'autor o temàtica local, com ara En record de Violeta , de Floria Pons, El camí de cavalls , editat per la Fundació Destí, i Un par de huevos , de l'oftalmòleg Pedro J. Bosch. Miquel Costa, de l'editorial i llibreria Mediterrània, contava coses semblants del passeig de l'Alameda d'Eivissa, on els llibres locals (com els Contes d'Eivissa de Josep Roure-Torrent, i El casal esquerre , de Jaume Ribes) també van fer bon paper. I menorquins i eivissencs van coincidir amb els mallorquins -com ens assabentava Joan Amer, de la llibreria Quart Creixent de Palma- a comprar en gran nombre títols com L'home de la maleta , de Ramon Solsona, La caçadora de cossos, de Najat El Hachmi, i Natura quasi morta , de Carme Riera.
I res: si això és guerra, que no véngui pau.
