Tots els països normals celebren les seves efemèrides i, sobretot, la seva diada nacional. Ho fan els francesos el 14 de juliol, els nord-americans el 4 de juliol o els espanyols el 12 d'octubre. I ho fan sense cap mena de complex, amb tota la solemnitat que la data requereix i tots els recursos que fan falta, hi hagi crisi o no.
A Catalunya, els actes de la Diada han anat adquirint dignitat a mesura que s'ha anat consolidant l'autogovern. Des de les clandestines cites davant el monument a Rafael Casanova durant el franquisme fins a l'acte institucional que es fa al Parc de la Ciutadella s'ha avançat molt, mentre que les mobilitzacions cíviques i socials també s'han normalitzat. Però al final d'aquesta legislatura es commemoraran els 300 anys dels fets del 1714 i, de moment, en l'àmbit institucional el més calent és a l'aigüera.
Poca gent deu recordar que un llunyà 14 de juny del 2005 el Govern -aleshores constituït pel PSC, ERC i ICV- va crear solemnement la Comissió Catalunya 2014 precisament per commemorar el tricentenari. El decret de creació argumentava que "entre els diversos sectors de la societat catalana hi ha la consciència que aquells esdeveniments van imprimir un canvi de rumb negatiu en la trajectòria històrica de Catalunya". La celebració havia de servir per "revisar críticament el passat, superar actituds derrotistes i dibuixar un horitzó ple d'oportunitats" i tenia com a objectius la divulgació de la memòria de la Guerra de Successió, recuperar la tradició de la cultura política catalana, projectar internacionalment l'experiència catalana com a model de persistència d'una nació privada de les seves institucions i fer balanç del procés de construcció nacional.
Comissari inexistent
La composició de la comissió era massiva: presidida pel conseller primer, hi havia representants de sis conselleries, de l'aleshores CCRTV, de l'Ajuntament de Barcelona, un representant de cada associació de municipis i un de l'IEC, un de l'Institut Joan Lluís Vives i una del Consell Nacional de Dones de Catalunya. En teoria s'havia de reunir un cop l'any i havia de nomenar un comissari o comissària encarregat d'impulsar-la, que no va veure mai la llum.
El segon tripartit va intentar rellançar la Comissió simplificant-ne el funcionament. Es va crear un consell assessor integrat per personalitats catalanes com Xavier Rubert de Ventós, Magda Oranich i Agustí Alcoberro que es va reunir alguna vegada, però els seus resultats van ser més aviat modestos. Les accions més visibles van ser l'exposició sobre el 1714 que es va fer al Museu d'Història de Catalunya i subvencionar un parell de llibres.
El problema de l'escassa activitat era més aviat polític. Tant en el primer tripartit com en el segon, el PSC sempre va rebre amb recel la creació d'aquesta comissió i no va fer gaires esforços perquè sortís de l'anonimat. Al recel dels socialistes s'hi va afegir en el segon tripartit el dels mateixos republicans, que veien en la data del 2014 una operació que afavoria els interessos de futur del vicepresident Josep-Luís Carod-Rovira i que, per tant, perjudicava els de Joan Puigcercós, aleshores immers en la cursa per la successió al capdavant d'ERC.
Després dels dos tripartits la Comissió s'ha quedat òrfena, a l'espera del que pensa fer el nou govern de CiU. Fonts de l'executiu d'Artur Mas han explicat que la seva intenció és mantenir la voluntat de commemorar els 300 anys de la fi de la Guerra de Successió amb la "màxima dignitat institucional", però simplificant els mecanismes que l'han d'impulsar. Encara no està clar si l'organització la portarà Presidència o alguna altra conselleria. Amb tot, la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, es va avançar i després de reunir-se amb la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va anunciar que en el marc del tercer centenari les dues institucions volen fer una sèrie d'actes per donar a conèixer el dret públic català, desaparegut després del 1714.
El cas francès
Caldrà veure quin consens polític desperta la commemoració del tricentenari, però en la majoria de països solen ser actes indiscutibles. A Espanya, per exemple, ningú qüestiona els actes que ja s'estan preparant per la celebració del bicentenari de la Constitució del 1812, coneguda com la Pepa. I no fa gaires anys, França no va escatimar esforços per la commemoració del bicentenari de la presa de la Bastilla, que encara perdura en la memòria dels francesos. Tot i que ja ha passat temps, encara recorden l'espectacle del cant de la Marsellesa que entonava Jessye Norman, coberta tota ella amb una immensa bandera francesa, des dels Camps Elisis.
La cerimònia, d'envergadura internacional i de caràcter eminentment militar, va concentrar 800 milions de persones davant els televisors d'arreu del món. Els francesos, la majoria orgullosos de la seva revolució, batien rècords d'audiència durant més de tres hores, amb una desfilada colossal dirigida per Jean-Paul Goude com a director d'art. A més, l'aleshores president, François Mitterrand, va inaugurar l'Òpera de la Bastilla, un modern teatre encarregat a l'arquitecte Carlos Ott, segons informa Cristina Rivas.
