Professora d'estudis islàmicsLes notícies que arriben sobre possibles canvis de legislatura a Líbia són preocupants. També es tem per les conseqüències que pot tenir la victòria islamista a Tunísia. Es parla de la implantació de la xaria i sovint els que ho diuen cuiten a dir que amb això no canviarà la situació de la dona, senyal inequívoc que pot empitjorar.
Per explicar què és la xaria cal veure com es va establir la legislació pròpia de l'islam, que sosté que l'Alcorà recull la paraula de Déu. Això fa que es consideri la primera font del dret però, encara que es diu que un 35% de l'Alcorà marca les normes que han de seguir els fidels, aviat es va veure que no era suficient per poder regir una comunitat musulmana cada dia més gran. Així, l'Alcorà es va complementar amb la sunna, que narra la vida del profeta i és la pràctica seguida per la primera comunitat de musulmans, tot i que la seva veracitat resulta dubtosa pel fet d'haver estat recollida per escrit 300 anys més tard de la seva mort.
Aviat amb la sunna tampoc n'hi va haver prou i els experts van establir una tercera font de jurisprudència que segueix les directrius de les dues anteriors. Però quan aquestes mancaven, van legislar aplicant l'analogia en casos que presentessin similituds o mitjançant l'opinió personal. És evident que el tarannà de cada jurista va influir en els dictàmens, que variaven segons el costum dels seus llocs d'origen i altres consideracions. La xaria és el resultat de sumar les tres fonts esmentades. Alguns la consideren llei sense adonar-se de la improcedència d'una suma que té un sumand que és obra de Déu, segons els musulmans, i dos més que són producte de l'activitat humana i, més concretament, dels homes de l'islam. A més del que això significa de discriminació per a les dones, el seu contingut és una mena de calaix de sastre en què les coses més contradictòries poder arribar, si convé, a ser lleis. En teoria, tots els països islàmics menys Turquia es regeixen per la xaria, que no ha estat mai un corpus únic ni codificat i on el paternalisme i els costums territorials prevalen sovint per damunt de les normes de l'Alcorà. A Líbia i a Tunísia no s'admet la poligàmia, ni els càstigs corporals, ni les lapidacions, que sí es practiquen a l'Aràbia Saudita, a Somàlia, a l'Iran o al Sudan. Esperem que els codis de família que corregeixen aquests costums ancestrals segueixin vigents.
