BALANÇ D'UN ANY DE CANVIS
Crònica 31/12/2011

2011, l'any del terratrèmol Polític al món àrab

Eduard Soler I Lecha
3 min

INVESTIGADOR PRINCIPAL DEL CIDOBDe súbdits a ciutadans. Aquest és el camí que homes i dones del món àrab han començat a recórrer l'any 2011. Ara fa un any, ciutadans anònims de Tunísia prenien els carrers per denunciar el deteriorament de les condicions de vida i per rebutjar els abusos continuats de les forces de seguretat i l'enriquiment i la corrupció dels cercles propers al president Ben Ali. La intensitat i perseverança de les protestes, que van començar amb la immolació de Mohamed Bouazizi, van agafar a tothom desprevingut, fins i tot els mateixos protagonistes.

La Mediterrània és des de fa anys una línia de falla, amb enormes fractures polítiques i econòmiques entre nord i sud i a dins de cadascuna de les societats. Les vagues mineres a Gafsa de l'any 2008, les protestes obreres al delta del Nil, l'activisme democràtic a Egipte, el moviment dels llicenciats a l'atur al Marroc o el campament d'Al-Aiun anunciaven uns nivells inquietants de malestar social i conflictivitat política. Aquestes protestes, que passaven desapercebudes pels radars internacionals, presagiaven que la frustració de molts ciutadans estava arribant a un punt alarmant de saturació.

Tunísia primer i Egipte després van ser l'epicentre de dos terratrèmols polítics de gran magnitud amb la caiguda de Ben Ali, el 14 de gener, i de Hosni Mubàrak, el 25 de febrer. El derrocament de dos dictadors en tan poc temps va provocar un tsunami, és a dir, una onada de protestes i manifestacions que va cobrir gairebé tots els països àrabs durant el primer trimestre del 2011.

A mesura que l'onada es retirava, alguns règims es mantenien, tot anunciat reformes polítiques i injectant diners en l'economia en forma de subsidis i ajudes. És el cas del Marroc, d'Algèria, de Jordània i de molts països del Golf. En altres casos, els edificis han caigut, com en el cas de Líbia, o mostren greus problemes estructurals, com en el cas de Síria.

Toca repensar-se, reinventar-se

El món àrab té el repte de repensar, o fins i tot de reinventar, les bases del contracte social. La situació varia d'un país a l'altre en funció de la composició social, de l'estructura dels moviments de protesta i de la cohesió i recursos dels règims. Tanmateix, hi ha tendències compartides per la immensa majoria de països del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient que seran claus en la redefinició de les relacions entre governants i governats.

Primer, l'opinió pública ha esdevingut un actor polític de primer ordre; segon, s'ha consolidat una nova manera de protestar, basada en l'ocupació pacífica de l'espai públic i l'ús de noves tecnologies de la informació; tercer, els ciutadans han recuperat la noció d'orgull i de patriotisme; quart, les forces islamistes s'han consolidat com un actor polític central gràcies a la seva capacitat organitzativa i a la reputació de resistència al règim i de denúncia de la corrupció, i en cinquè i últim lloc, han aflorat tensions socials, ètniques i religioses que els règims autoritaris havien atiat, a vegades, i controlat, en altres ocasions.

Els paral·lelismes amb Europa

En unes declaracions recents, l'historiador nonagenari Eric Hobsbawn traçava paral·lelismes entre la Primavera Àrab i la Primavera dels Pobles de l'Europa del 1848. Les revolucions del segle XIX van fracassar, però les idees van quallar. Dignitat, llibertat i justícia social han estat els eslògans més repetits l'any 2011. Els anys que vénen estaran marcats per un combat desigual entre els protagonistes de les revoltes i les forces reaccionàries. Sigui quin en sigui el resultat, l'aixecament cívic del 2011 deixarà empremta en la història del món àrab.

stats