MILLORA DEMOCRÀTICA
Crònica 28/06/2011

2012: l'any de la llei electoral

David Miró
2 min

Aquesta vegada va de veres i els partits catalans han decidit posar fil a l'agulla per pactar una llei electoral pròpia per a Catalunya a la primera meitat del mandat. Sigui perquè el 15-M deixa empremta, sigui perquè ja són massa fracassos o sigui perquè Joana Ortega i Miquel Iceta tenen un feeling especial, ara com ara totes les parts són optimistes.

Tothom està d'acord que la proporcionalitat (que és l'únic principi que estableix la Constitució) no pot ser del 100%. Allò d'una persona un vot condemnaria les comarques de Lleida i del Pirineu a una infrarepresentació tan gran que qüestionaria el principi de representativitat. Per molt que costi d'entendre, un vot de Barcelona no pot tenir el mateix pes que un de Tremp, hi ha d'haver un cert grau de ponderació, i aquí és on entren en joc les matemàtiques i se centraran els estira-i-arronses entre aquells que treuen profit d'un pes més gran del territori (CiU i ERC) i els que no (PSC, ICV-EUiA i PP).

En les converses entre els partits també hi ha un altre punt de consens, i és que hi ha d'haver representats territorials amb circumscripcions més petites, que poden ser les comarques a la major part del territori (amb alguna correcció a l'àrea metropolitana) i els districtes a la ciutat de Barcelona. Aquest punt és cabdal per acostar la política a la ciutadania, ja que els electors podrien votar directament el seu representant (com es fa als Estats Units) en una urna i la llista d'un partit en una altra. Ara bé, que ningú es pensi que sobre la taula hi ha propostes de llistes obertes o res similar. Com a molt es podrien introduir sistemes de llistes no tancades o desbloquejades, que permetin a l'elector canviar l'ordre dels noms o descartar-ne alguns. CiU i PSC ja s'han reunit cinc o sis vegades per tractar la reforma (amb la resta els contactes són menys sovintejats) i tot apunta que la tardor serà decisiva per trobar el desllorigador.

Tot i això, els precedents són els que són, és a dir, massa sovint els partits han posat la reforma de la llei electoral damunt la taula empesos per un escàndol (els casos Millet i Pretòria van provocar un gran descrèdit de la política) o l'han eliminat del debat quan no els ha interessat, com va passar l'any 2001 amb l'anomenat informe Roca sobre organització territorial. En un i altre cas es va provocar un debat públic i es van crear expectatives que després no van ser acomplertes, alhora que van funcionar com a eficaces cortines de fum per desviar l'atenció. Per això la vicepresidenta Ortega té ordres clares del president Mas: abans de Nadal l'acord hauria d'estar encarrilat (per rematar-lo el 2012) i, si no, no val la pena allargar l'agonia. Que cadascú expliqui les seves raons i se sotmeti a l'escrutini ciutadà. I si després algú pensa que tot plegat ha sigut una nova cortina de fum que no es queixin. Potser tenen raó.

stats