S'obre una nova era a la unió monetària europea. La cimera extraordinària d'aquesta setmana a Brussel·les marca l'inici d'un nou camí. Rumb? Una confederació europea. Justament el que advoca des de fa temps el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet. Potser les passes del trajecte són més lentes del que desitja algú de la perifèria, però segur que seran més ràpides del que voldria la cancellera alemanya, Angela Merkel, que abans de marxar de vacances va reiterar la seva reticència a la unió de transferències entre estats.
Els països, raona Merkel, s'han d'igualar al nivell dels més forts, no dels més debilitats. Però molts economistes, fins i tot d'alemanys, pronostiquen que en un futur a Europa tothom es farà càrrec de tothom. Efectivament, després de la cita de dijous passat entre els caps de govern i d'estat dels 17 països de l'eurozona, no només van quedar pactades noves ajudes a Grècia i es va determinar que per primer cop els creditors privats s'haurien d'implicar en el rescat, sinó que també es va posar en marxa la construcció d'un Fons Monetari Europeu (FME).
Aquesta idea la va posar damunt la taula, en rigor, el titular alemany de finances, Wolfgang Schäuble, ja fa més d'un any. El ministre de Merkel fa temps que pensa que aquesta proposta pot reparar un error comès en el naixement de l'euro: l'absència d'una política econòmica comuna. Certament, la Unió Monetària es va poder crear de forma precipitada, amb molta voluntat política, obrint la porta a socis indisciplinats i fent la vista grossa no només als grecs sinó també a altres països que tenien disparat el deute públic.
Dècades després s'ha vist que l'única possibilitat de fer sobreviure la UE és amb una coordinació més acurada i conjunta. La conclusió que han tret aquesta setmana els líders de l'eurozona, justament en un context en què els interessos nacionals s'han posat per davant dels europeus i en què es multipliquen els ciutadans euroescèptics, és que o es tanquen files o la crisi grega ho arrasarà tot com un incendi de ràpida propagació.
Fins i tot no es trobaven tallafocs per economies com l'espanyola o la italiana. I és en aquesta conjuntura que va cobrar força, en la darrera reunió de Brussel·les, la projecció del ja existent Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) com a pròxim Fons Monetari Europeu que ajudi tota la zona euro a resistir els atacs dels especuladors, i doni garanties de futur als països amb més problemes financers. Per una vegada, no es pot acusar els líders europeus de no haver actuat amb concreció. Després d'un llarg any i mig en què la crisi del deute s'ha estès a Europa sense trobar una resposta compassada dels dirigents polítics, aquesta setmana les decisions a Brussel·les han estat del tot transcendents. El segon paquet de rescat de Grècia, valorat en 109.000 milions d'euros, comptarà, tal com volia Merkel, amb la participació del sector privat, que hi contribuirà amb 50.000 milions. Grècia i també Irlanda i Portugal veuran relaxades les condicions dels préstecs que ja tenen atorgats. Els terminis de venciment del deute passaran dels set anys i mig a entre 15 i 30 anys, i els interessos es reduiran al 3,5%.
Bons sobirans
El volum del nou pla d'ajudes a Grècia ha rebut crítiques des d'Alemanya. El que ha aixecat més polseguera al major contribuent de la Unió Europea és justament el poder creixent que adquireix el Fons Europeu d'Estabilitat Financera. Segons els últims acords de Brussel·les, el fons de rescat podrà comprar bons sobirans en el mercat secundari i recapitalitzar els bancs amb problemes.
Amb aquests nous poders, la FEEF podrà actuar amb caràcter preventiu, ja que podrà donar assistència als països que no han sol·licitat rescats però que es troben amb problemes com Espanya i Itàlia. Des del punt de vista alemany, però, aquesta flexibilització de poders de la FEEF fa aixecar les alarmes, perquè farà abaixar els interessos dels préstecs dels països més indisciplinats. És la mateixa lògica que aplica el govern de Merkel per oposar-se als eurobons: si es donen a cada país els mateixos interessos, llavors no hi ha cap mecanisme per castigar les economies poc sòlides. Sense l'espasa de Dàmocles del pagament d'interessos alts, si no redrecen els seus pressupostos, els països perifèrics poden relaxar-se en l'aplicació de reformes.
La principal justificació per ampliar les tasques de la FEEF és, amb tot, tenir prou eines per evitar un contagi de la crisi a altres països de la zona euro. El president francès, Nicolas Sarkozy, s'ha afanyat a celebrar la FEEF com una versió europea del Fons Monetari Internacional. Merkel es manté més escèptica. És partidària de la creació d'un Fons Monetari Europeu, però només quan es doni per tancada l'actual crisi del deute.
Merkel passa ara de puntetes sobre la qüestió. D'una banda sap que un FME seria un bastió contra els atacs perillosos dels especuladors i la garantia que tots els estats de l'euro donen suport incondicional a la moneda comuna i, indirectament, a cadascú dels països membres. Però ¿és això l'inici de la unió de transferències que els alemanys temen tant?
El temor és que el pla aplicat a Grècia no tingui, doncs, el caràcter de "solució única i extraordinària", com han pregonat des de la mateixa cancellera fins al president del BCE, Jean-Claude Trichet, sinó que els inversors i els països amb economies més fortes haguessin inevitablement de pagar els deutes de la perifèria. Per dissipar les pors dels seus conciutadans, no obstant, Merkel ja va avisar abans-d'ahir que el sector privat no participarà en altres rescats. Mentre es definia com una europeista de pura sang, la cancellera es va esforçar a fer veure als seus votants que la contribució d'Alemanya a Grècia serà el més petita possible, si bé va destacar que "l'euro mereix qualsevol esforç" i que el seu país ha vist compensat "amb escreix" tot el que ha dedicat aquests anys a la unió monetària.
L'opinió pública alemanya comença a tenir coll avall que la unió de transferències entre estats és inexorable. "L'euro ha tingut una influència positiva en el mercat d'exportacions alemanyes, fins i tot malgrat que el Pacte d'Estabilitat i Creixement mai no ha aconseguit coordinar la política econòmica i financera que la moneda comuna requereix".
Nova època
"Però aquesta és la direcció que necessita emprendre Europa, i la cimera de Brussel·les representa el primer pas real", es llegeix al diari alemany Der Tagesspiegel . "Ha començat una nova època de la història de l'euro. Hi ha tres fets remarcables sorgits de l'última reunió de líders de l'eurozona. En primer lloc, el BCE es va veure privat d'influència (inicialment no volia la participació del sector privat en el rescat de Grècia). En segon lloc, es rebaixa el respecte a les agències de qualificació. En tercer lloc, és només una qüestió de temps que apareguin els eurobons", rebla Die Tageszeitung .
Mentre Merkel intenta treure del cap als alemanys que hauran d'afrontar uns pagaments de transferència sense fi, el seu antic conseller i ara president del Bundesbank, Jens Weidmann, va estirar les orelles a la cancellera per no oposar-se de forma més rotunda a la unió de transferències. "La zona euro ha donat un gran pas cap a la col·lectivització dels riscos i això debilita els ciments d'una unió monetària basada en la responsabilitat fiscal", va recriminar Weidmann mentre altres economistes entren en la resignació. "Anem primer cap a una unió de transferència, després cap a una unió fiscal i més tard, com a conseqüència d'això, cap a una unió política", va indicar Thomas Straubhaar, cap de l'Institut d'Eco-nomia Mundial d'Hamburg, al Süddeutsche Zeitung .
Aquest diari alemany publicava ahir una entrevista amb Trichet en què el president del BCE exigia precisament més control de la política econòmica europea. "Cal tancar les negociacions entre el Consell, la Comissió i el Parlament europeus sobre el nou marc de dret que hi ha d'haver per a la supervisió europea de la política econòmica. Aconsellem als governs europeus crear la vigilància necessària perquè els controls sobre els pressupostos estatals funcionin automàticament", va concloure Trichet, mentre tornava a demanar la creació d'un ministre financer per a tot Europa. Els seus propòsits són més factibles amb el punt de canvi que va marcar l'última reunió de Brussel·les.
