Els llibres i la llibertat

No conec lector més contumaç i apassionat que Juan Bautista Fernández, el Canario . Quan hi vaig fer amistat vivia en una habitació construïda al terrat d'un edifici mig enrunat del Barri Gòtic de Barcelona amb vistes a la cúpula de l'església de la Mercè, i llegia uns cinc diaris al dia, diaris que rescatava de les papereres, a més a més de dos o tres llibres a la setmana que agafava com a préstec a la biblioteca pública del barri. "No tinc res. Però sóc ric perquè he viscut molt i he llegit molt més encara", acostumava a dir.

"La deriva fonamentalista"

Per tal de seguir rumiant sobre l'aliment intel·lectual i la informació que trobava en les seves lectures variades, el Canario tenia la dèria d'escriure a les parets de casa seva algunes de les frases acabades de llegir. La primera vegada que el vaig visitar -estic parlant de fa una desena d'anys- recordo que el vaig trobar en un estat de gran preocupació pel que ell considerava "la deriva de les idees fonamentalistes" que "s'estan apoderant del món", preocupació que l'havia estimulat a escriure l'esborrany d'una mena d'història novel·lesca sobre la intolerància. Les baralles de la política espanyola i la recent lectura del llibre de Miguel de Unamuno, Paz en la guerra , no havien fet més que augmentar les seves pors i reafirmar-lo en la idea que el món avança cap a la destrucció a pas de burro, amb el cap cot i les potes disposades a repartir coces. "També a Espanya podríem estar abocats a una nova guerra, una guerra carlista o algo por el estilo ", va sentenciar aquell dia, mentre conversàvem caminant amunt i avall del piset i ens aturàvem sota la frase de Paul Valéry "La política és l'art de preocupar la gent", escrita al marc de la porta de l'escusat, justament al costat de l'enunciat "Patologia social", la recepta de l'all a la cassola i la paraula " filiacardo ", un concepte que, segons em va instruir, és d'una gran actualitat: "El poder que avui en dia tenen els fills sobre els pares pot tenir conseqüències imprevisibles per al futur de la humanitat".

Els primers llibres, a la Model

Rebel, lladregot, indigent, alcohòlic, àcrata, il·lustrat autodidacta, viatger empedreït, poliglota, seductor, els primers llibres que van caure a les mans del Canario va ser a la presó Model de Barcelona, on va anar a parar quan acabava d'arribar de les Illes Canàries, després d'un petit robatori. Encara corrien els temps de la dictadura i van ser els presos polítics els que el van animar a la lectura. A la Model hi va conèixer també un fill de Torrente Ballester, Gonzalo, amb qui va compartir una amistat literària animada pels porros que preparava magistralment el Varguitas, un gitano del barri de la Mina.

De París a Freetown

Quan va sortir de la presó, el país se li va fer petit, de manera que va caminar fins a França creuant il·legalment els Pirineus. Després de viure a París una temporada entrant a robar a pisos, va emigrar a Londres i va seguir un llarg periple que el va portar al Marroc i a Sierra Leone, i en què va combinar la vida de lladregot ocasional amb diversos oficis com el de conductor de camions -sense carnet- i el de pescador de gambes en un vaixell que, en realitat, es dedicava al tràfic il·legal entre Freetown i Europa. Freetown li va agradar tant que es va fer musulmà ocasional i durant un temps se'l coneixia amb el nom d'Ibrahim.

Feia temps que li havia perdut la pista, però fa uns dies em va trucar per donar-me notícies seves. "He heretat!", vaig sentir tan bon punt vaig despenjar el telèfon. Resulta que el seu pare, un canari amb molta mala baba que quan el Canario tenia nou anys el va treure de casa i el va obligar a viure al barranc de Tamaraceite amb un ramat de cabres, havia mort i les propietats d'aquell home completament oblidat, ara li pertanyien. "Tinc un solar que val una milionada -em va explicar per telèfon-, i un pis, un pis de veritat, amb el seu lavabo, la seva cuina, armaris amb porta i tot, una nevera que funciona... ¡un autèntic palau!"

El retorn dels elefants

Per prendre possessió del pis, el Canario havia hagut de tornar a l'illa, justament al mateix indret d'on havia fugit feia cinc dècades. "Sóc com els elefants que tornen a casa per morir", va dir mentre m'anava informant de les dificultats i els maldecaps que comporten les propietats materials i l'insuportable estrès que li estava provocant haver de fer papers amb la companyia d'un advocat d'ofici que el marejava tot el dia i, n'estava segur, li volia pispar els quartos.

"¡Vine a viure a les Canàries!", insistia el Canario mentre relatava com havia empitjorat la seva malaltia de cor i que quasi no es podia moure del llit. "Només tinc esma per anar fins a la biblioteca. Quina sort, noi, he trobat una biblioteca magnífica i també he descobert la biblioteca que tenen a la Casa Àfrica. ¡Quins llibres! Em tanco al pis i llegeixo. I ja estic pensant a tornar a viatjar. Ara mateix he llegit un autor africà, Ndongo-Bidyogo, un guineà, i m'han agafat unes ganes terribles de sortir del llit... Potser em queden tres anys de vida, ¿què et sembla si agafo un bitllet i marxo a Mauritània i després baixo fins al Senegal i viatjo tranquil·lament fins a Sierra Leone i Guinea Equatorial? No necessito res, jo, menjo qualsevol cosa, dormo en qualsevol lloc..." Mentre parlava entusiasmat dels nous projectes i de com es desprendria del pis -m'hi podia instal·lar jo, va suggerir-, vaig recordar la frase que tenia escrita en un lloc destacat de la seva cabana del terrat de Barcelona: "Ni massa esperança ni massa por". Els llibres i la llibertat.