"El malestar pel règim Sirià és generalitzat"

El règim sirià, presidit per Baixar al-Assad, ha conduït el país a una espiral profunda de repressió, sang i violència. Després de la gran massacre de Divendres Sant, en què van morir més de 100 manifestants, les forces de seguretat van disparar dissabte contra els assistents als funerals, matant-ne almenys 12, i ahir van tornar a obrir foc contra les protestes, desobeint qualsevol advertència de la comunitat internacional. Segons el testimoni d'un metge de Jableh, una població costanera, almenys cinc civils haurien mort ahir víctimes de la repressió, un dels quals ferit de bala. El Regne Unit ja ha demanat als seus habitants a Síria que, si no els és totalment impossible, abandonin el país. Ignacio Álvarez-Ossorio, professor d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d'Alacant i autor de La Siria contemporánea (Síntesis, 2009), retrata el règim sirià i les causes de fons de la revolta.

Com funciona el règim sirià, aquesta "república hereditària" a les mans de la família Assad?

Després de la mort de Hafiz al-Assad, les elits dirigents sirianes van arribar a la conclusió que la millor manera de preservar l' statu quo i, amb això, els seus privilegis seria realitzar el mínim de canvis possible. Baixar al-Assad, el seu fill, era el candidat idoni per a les forces armades i els serveis d'intel·ligència perquè, amb la seva inexperiència, podria ser fàcilment manipulat pels que havien dirigit l'Estat des del cop d'estat del 1970. Al capdavant de la república hereditària, Baixar va percebre que la seva pròpia supervivència política depenia del fet que aconseguís fer-se la seva pròpia clientela. Tant els nous homes de negocis que han acumulat importants fortunes com els tecnòcrates que dirigeixen l'administració deuen la seva posició directament a Baixar. Malgrat les expectatives inicials, des del primer moment el president va descartar emprendre reformes polítiques perquè va interpretar que això afebliria el règim.

Amb la brutal censura informativa és molt difícil saber qui hi ha darrere de la revolta.

L'oposició no té un lideratge visible, però això no hauria de ser en principi un problema, ja que tampoc n'hi havia a Tunísia ni a Egipte. La població demana més llibertat i en això coincideix amb els plantejaments dels líders de la societat civil, que exigeixen el desmantellament de l'estat autoritari, la derogació de les lleis marcials, la fi del sistema de partit únic, la legalització dels partits polítics, l'alliberament dels presos polítics, la persecució de la corrupció, la plena igualtat dels ciutadans independentment de la seva ètnia o confessió i, finalment, la celebració d'eleccions lliures.

Hi ha el risc que el moviment acabi monopolitzat per l'islamisme?

El lema dels manifestants és "Déu, Síria i llibertat", però no per això s'ha d'assumir que les manifestacions tenen una orientació islamista. El malestar pel règim és generalitzat i està arrelat entre tots els sectors socials. És difícil que els islamistes treguin partit de la situació, perquè els Germans Musulmans no tenen implantació al país i les germandats sufís, que han tingut tradicionalment el suport del govern, no tenen una agenda política.

Fins a quin punt la divisió entre xiïtes i sunnites és important en la societat siriana?

Això no és enfrontament sectari i, a més, és perillós descriure'l com a tal, perquè portaria a solucions a la libanesa o a la iraquiana, quan la instrumentalització de la qüestió sectària va exacerbar les tensions comunitàries i va donar pas, precisament, als estats confessionals. A més, els alauites, els drusos o els ismaelites són sectes heterodoxes del xiïsme amb tantes especificitats que es podria discutir que es puguin adscriure a la família de l'islam.