El més important d'Antoni Tàpies és que, en el fèrtil i abundant art del segle XX, en l'era de les avantguardes, ha creat un llenguatge propi i inconfusible. Tàpies ha aconseguit fer una liason , un relligament, entre el que és genuïnament català, tel·lúric i mediterrani, d'una banda, i l'orientalitat, la simplicitat del zen, de l'altra. Ha estat un místic laic, un home d'una espiritualitat antropològica. Del preciosisme realista del jove dels anys 50 a l'abstracció matèrica i gestual, ha estat també un mestre de la pintura. Format de manera autodidacta, la tuberculosi juvenil que el va portar al sanatori el va enlairar espiritualment fins a fer-lo el membre de Dau al Set que va volar més alt, fent el pas del surrealisme a l'informalisme per assolir el seu propi codi artístic, entès arreu, d'Europa a Amèrica i l'Orient. La seva obra és inimaginable sense l'arrelament, gens provincià, a Catalunya, i sense el compromís cívic i polític que el va portar a la tancada de Monserrat i la Caputxinada i que ha quedat plasmat en desenes de cartells. L'immens Tàpies ens deixa un grandíssim llegat que inclou el regal cívic de la seva fundació.
