El Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia ha completat la seva vitrina de trofeus amb l'ingrés a la presó de Ratko Mladic. El líder militar dels serbis de Bòsnia era la peça de caça major que faltava després de les detencions de Slobodan Milosevic (2001) i Radovan Karadzic (2008), tots dos ideòlegs de la Gran Sèrbia i de la teoria de la purificació ètnica. El nacionalisme radical serbi -i bona part del nacionalisme moderat- s'ha quedat definitivament sense els seus rata herojs , els seus herois de guerra, els homes que durant més de vint anys han mantingut segrestats els somnis de tot un poble amb el deliri de construir la Gran Sèrbia, al final reduïda a una Sèrbia que no fa ni fred ni calor habitada per ciutadans proscrits dins d'Europa.
Sense monstres amagats al jardí de casa, els serbis tenen l'ocasió d'afrontar els seus fantasmes. Ningú no els demana que aturin la seva construcció nacional, però aquesta no pot estar basada en el victimisme històric i en la mitificació del sacrifici i la crueltat. Molts ciutadans ho han fet de manera personal, però cal una introspecció col·lectiva. Això passa per desvincular el fet nacional del religiós. El nacionalisme serbi ha estat massa influït pels valors cristians ortodoxos, per una Església que sembla creure més en el Diable que en Déu, una església guerrera obsessionada amb el fet que l'existència és una batalla permanent contra el mal, una religió que situa els serbis més a prop de l'Infern (la frontera amb Turquia i l'Islam) que del Cel, on viuen els catòlics, on viu el Papa de Roma, protegit pel sacrifici dels ortodoxos.
Ningú no demana al poble serbi que assumeixi les culpes pel que van fer una colla de feixistes en nom seu a Bòsnia i a Kosovo. Però sí que se'ls poden exigir responsabilitats. Molts van combregar activament en la histèria nacionalista i d'altres van tancar els ulls. És hora de pensar en una cultura alternativa a la de la mort, la que ha marcat els Balcans, arrasats durant el s. XX per les guerres mundials, innumerables guerres civils, canvis de fronteres, desplaçaments, fosses comunes i genocidis. Ja no hi ha pretextos, ja no hi ha conspiracions internacionals ni herois amagats...
La redempció de les Nacions Unides
Sense més cromos per posar a l'àlbum dels criminals de guerra, Europa i els Estats Units també tenen l'ocasió de netejar la seva consciència. Perquè els crims comesos per Milosevic, Karadzic i Mladic no haurien estat possibles sense les distraccions de l'ONU, sense l'apatia del president Bill Clinton, concentrat únicament a reformar l'economia del seu país, sense la mala fe de François Mitterrand, que jugava la carta sèrbia, i sense la incompetència del Regne Unit, Espanya i Itàlia. Ningú no els demanarà mai explicacions. Ni tan sols per l'acord de pau per a Bòsnia (Dayton, 1995), que va santificar les fronteres ètniques dissenyades precisament per Karadzic i Mladic, d'alguna manera la victòria pòstuma de tots dos criminals: una Bòsnia on la reconciliació encara és una quimera.
I amb tots els criminals de guerra empresonats, amb la possibilitat d'un nou paisatge als Balcans, s'acaba també un capítol de la meva vida personal i professional encetat fa setze anys en aquells dies de ràbia i de por. De tot allò, me'n queda el record d'un món creat pel Diable i no per Déu i haver descobert que hi ha moltes maneres diferents de cridar: breu o prolongat, de llàstima o indignat, sec com una gola tallada, llarg com un retret, fort com un bram, agut com el crit d'un cavall, crits que pujaven al cel, que baixaven a l'abisme… crits i plors com en el Judici Final.
