15/01/2012

Un munt de fils a terra

4 min
Els sensesostre troben cada vegada més entrebancs per dormir al carrer, ja que els ho impedeix la Guàrdia Urbana.

El poliesportiu Can Ricart, del barri del Raval, a Barcelona, té uns finestrals allargats que donen al carrer Sant Pau. Fa uns anys, potser dos, la part baixa del finestral feia una mena de calaix on la gent podia seure i eren molts els qui s'hi recolzaven per badar o descansar una estona, desfent-se del pes de les bosses i de les jaquetes, que deixaven sobre la pedra.

Com acostuma a passar també amb les obres que es fan al carrer, els vidres del poliesportiu despertaven un gran interès i la gent s'hi aturava una estona per conversar i comentar la jugada, el treball dels altres, que, en aquest cas, ofereix un bon repertori d'activitats diverses, ja que l'espai visible de Can Ricart es transforma contínuament i en un mateix dia pot ser una pista de bàsquet, una sala de ball o, com passa cada divendres, una gran mesquita encatifada, amb un imam que imparteix doctrina instal·lat de cara a la multitud.

A mesura que queia el dia, els badocs de Can Ricart s'anaven retirant i els vitralls passaven a convertir-se en el niu urbà dels sensesostre. Abans de dormir, els veies fer un mos o buidar un cartró de vi. Després estenien la manta i s'arraulien encongits, encaixats contra el vidre, protegits del vent i de la pluja. En un sol finestral s'hi podien encabir dues persones. Quan el carrer reprenia la seva activitat normal sortien de sota la manta o de l'embolic de cartrons i s'acostaven a la tàpia del carrer Riereta per fer-hi les necessitats, abans de desaparèixer pels carrers de la ciutat fins a l'hora d'anar a dormir.

Alguns d'aquests sensesostre eren ben coneguts per la gent del carrer i molt sovint els mateixos veïns els donaven alguna cosa per menjar. Una veïna m'ha explicat com un dia va sentir el que un d'ells deia a la seva benefactora: "Demà no vingui que no hi seré, haig d'anar a fer una gestió". Però no tots els sensesostre eren ben vistos. N'hi havia un, concretament, a qui tothom rebutjava perquè no tenia esma de desplaçar-se fins a la tàpia i s'ho feia tot a sobre, i deixava els finestrals inutilitzats fins que arribava la brigada de neteja de l'Ajuntament.

De cop i volta, potser fa dos anys, en comptes de la brigada de neteja van aparèixer uns paletes que van col·locar una planxa horitzontal que impedeix asseure's sota els vidres i que escup a terra tot el que hi posis. Els sensesostre, esclar, continuen fent voltes pel barri buscant tota mena de forats per encabir-s'hi durant la nit. En una de les travessies del carrer Riereta n'he vist un parell que viuen dins d'una habitació dels comptadors de l'aigua, un espai reduït on només s'hi cap dret o assegut ben encongit.

La imatge d'una teranyina

La ciutat no és fàcil per als que viuen al carrer. N'hi ha molts que s'hi estan perquè prefereixen el carrer a un centre social tancat, amb horaris i normes. Però cada vegada n'hi ha més que hi viuen perquè no els queda altra solució i els centres estan plens: gent que ha perdut la feina i no sap on anar, molts estrangers sense recursos per tornar al seu país. La Fundació Arrels té una imatge per descriure el desmembrament social i personal que pateix la gent que viu al carrer. És la imatge d'una teranyina: una teranyina no cau quan trenques un dels fils que la componen, això és una ferida que es pot suturar, sinó que cau quan trenques els fils que la sustenten. "Si trenques els tres o quatre fils que l'aguanten, què en queda? Un munt de fils a terra. La teranyina hi és però desmuntada, la persona hi és però ferida".

La planxa metàl·lica dels finestrals de Can Ricart és un símbol més de la manera com els que viuen al carrer proven de subjectar la seva teranyina, la casa, la llar, la vida perduda, i com la ciutat, el país, posa cada vegada més dificultats i procura tallar els fils, desfer-se d'aquestes persones, escopir-les de la ciutat, de la nostra pròpia vida.

En el mobiliari urbà trobem nombrosos exemples d'aquest rebuig. Un dels casos més visibles és el dels bancs de tota la vida, bancs on es podien asseure diverses persones però que ara reapareixen dividits per un recolzabraços metàl·lic perquè ningú s'hi pugui estirar. Ningú, esclar, són ells, els sensesostre. També les cadires individuals que substitueixen els bancs com si fossin una invitació a la sociabilitat estan, però, col·locades per dificultar el contacte, la mirada, la conversa.

L'Ajuntament de Badalona és un dels que últimament ha eliminat bancs. Però el que fa l'alcalde Albiol, conegut pel seu xovinisme, el que proclama sense amagar-ne les intencions, no és diferent del que passa a Salt o a l'Hospitalet. Ni del que ja fa temps que s'està fent a Barcelona. Tallar vincles. Aïllar. Quan es van prohibir els bordells, la gent va començar a fer-ho pels carrers i un dia tothom va veure com cardaven uns joves turistes al Mercat de la Boqueria. Aleshores hi van posar una reixa. Potser un dia tancaran el carrer Petritxol. O les ciutats es tornaran a aïllar amb una muralla.

Multes de fins a deu mil euros

Ara ha transcendit que els sensesostre acumulen multes. Alguns, fins a deu mil euros. No les pagaran, esclar. He visitat els sensesostre de la plaça Folch i Torres. Fa dies que juguen al gat i la rata amb la Guàrdia Urbana. Ja no els deixen dormir a la plaça, tots junts. Dimarts, abans que els en tornessin a treure, en Miquel, que és de Tordera, va oferir al grup una safata d'estofat i uns filets de lluç que havia rescatat de les escombraries. Després, cadascú va marxar al seu racó darrere dels cubells de Consum, Open Cor, Caprabo. Menjar de rebuig en sobra. Però cada vegada més sols: fils escampats per terra.

stats