"Els museus són efectius si són afectius"

El 2000 la Tate Modern, un dels museus d'art contemporani més importants del món, va donar un nou aspecte, més actual, a Londres. Després d'haver dirigit institucions d'avantguarda com el Witte de Wit de Rotterdam, Chris Dercon (Lier, Bèlgica, 1958) agafa el relleu del valencià Vicente Todolí, que amb la reordenació de les col·leccions del museu ja li va imprimir caràcter. A més, el 2012 el museu comptarà amb un nou edifici, que ja s'està construint, annex a l'extrem sud de l'edifici actual i que serà una altra de les claus de la transformació de Londres amb motiu dels Jocs Olímpics. Membre, també, del comitè assessor de la col·lecció Macba, Dercon va ser convidat per la Fundación Arte y Mecenazgo, impulsada per la Caixa, per parlar dels reptes dels museus al segle XXI i de la relació entre els museus públics i el mecenatge privat.

"Veig La Tate Modern com un moviment artístic". Què vol dir amb aquesta afirmació?

La Tate Modern, com qualsevol museu, és un centre que està en moviment. Això significa que mai estarà finalitzat del tot, sempre serà com un work in progress . Els museus viuen un procés constant de transformació, d'assumir nous reptes que poden ser artístics però també socials, econòmics i culturals. Com que el museu ha de respondre a les diferents maneres que l'art té d'explicar-nos les coses i sempre està en procés, pot ser, també, un moviment. Cal dir, però, que els museus són un moviment d'afecte, no d'efecte, i són afectius si són efectius.

Per què és tan important l'afecte?

Molts partits polítics han perdut el sentit d'un moviment d'afecte. Les persones volen tornar a sentir-se representades, facultades, volen trobar un lloc on es puguin abordar tot tipus de qüestions, tot tipus d'assumptes: grans i petits, sobre ells mateixos, sobre els veïns, sobre el món. Estem molt decebuts dels bancs, de com els polítics controlen els bancs, del món del treball de la nostra societat, de la precàrietat laboral a què hem tornat. I crec que un museu ho entén, tot això, i a més de ser un lloc per a l'art, s'hi poden discutir assumptes no només artístics sinó també de política, d'economia, d'ecologia, de sostenibilitat, del benestar, sobre què vol dir la família avui dia. Aleshores, en aquest sentit el museu és un moviment, un moviment d'afecte.

Creu, doncs, que aquest serà el repte més important que els museus tindran al segle XXI?

Sí. I no oblidem que els museus són cada vegada més multitudinaris. Els museus no paren de créixer, i atrauen multituds, multituds de persones molt diferents que vénen al museu al mateix temps, però per raons molt diverses. Els museus, doncs, no només s'han d'ocupar de les obres d'art i dels artistes, sinó també de tots aquests diferents tipus de públics i totes les diverses qüestions que els afecten.

La funció dels museus és, doncs, programar per a aquestes minories?

Jo no diria que són minories o que es tracti d'agrupar diferents minories. Més aviat crec que es tracta d'ajuntar els diferents grups que ens visiten. La nostra força rau en el fet que podem relacionar-nos amb cadascun d'aquests públics específics segons els seus propis termes. Els museus s'han convertit en catedrals laiques en què es produeix un moment d'unió. A partir d'una sola obra d'art o d'agrupar-ne algunes, pots parlar de la sexualitat, o de política, del benestar, de la felicitat, de la tristesa. És molt important que ens permetem dir-nos a nosaltres mateixos que estem enfadats o tristos. I les obres d'art ens permeten fer-ho. Els museus són, a més, un mitja de comunicació de masses. Diferent dels altres, perquè viu de contradiccions, no té una veu determinada com els altres mitjans de comunicació, sinó que viu en una constant negociació de diferents interessos. Això els fa ser molt poderosos.

Perquè puguin fer tot això, en temps de crisi, el patrocini privat als museus serà més important a partir d'ara?

Sí, la col·laboració amb patrocinadors privats és cada vegada més important. La qüestió no és, però, si la volem o no, sinó quan i com la volem. Abans, però, que puguem renegociar les condicions de la relació entre els que és públic i el que és privat, hem de renegociar el nostre pensament moral i econòmic. Per poder estar en una postura que ens permeti negociar, hem de renegociar, també, la nostra pròpia postura com a museus públics. I no crec que els polítics sàpiguen molt bé què volen de nosaltres, tampoc saben molt bé què podem fer. Primer, hem de reformular què podem fer, què poden esperar els polítics de nosaltres, i a partir d'aquí podem començar a negociar unes noves condicions. Així podrem renegociar el contracte amb els comissionats.

Faci'ns cinc cèntims del seu projecte a la Tate Modern.

El 2000 la Tate Modern va donar un aspecte contemporani a la ciutat. Vull portar-la de ple a dins del segle XXI i fer-la capaç d'assumir tots aquests reptes a través de les obres d'art i els artistes i del treball directe amb tots aquests públics diferents. No diria que són flexibles, però veig que els museus estan molt capacitats per afrontar tots aquests canvis i transformacions.