El negociador de l'Estatut

Barcelona."Rubalcaba és un gran negociador, però de vegades es passa. Durant les converses de l'Estatut va venir una vegada a Barcelona i es va reunir amb una delegació d'ERC i una de CiU, i a totes dues els va oferir el mateix". Qui parla és Joan Ridao, actual cap de files d'Esquerra al Congrés i autor d'un llibre Així es va fer l'Estatut (Editorial Mediterrània, 2006). En el llibre repassa fil per randa aquelles jornades maratonianes en què Rubalcaba va excel·lir en l'art de negociar per separat amb els grups catalans, és a dir, que una de les parts tenia tota la informació (ell) mentre els altres només en tenien de parcial. Va jugar amb avantatge i el va saber aprofitar. El president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, el va enviar a la difícil missió de convertir un Estatut que rellegia clarament la Constitució (el del 30 de setembre del 2005) en un que fos capaç de passar el filtre del Tribunal Constitucional. Ho va aconseguir, però només a mitges, tal com va demostrar després el mateix tribunal.

"L'Estatut va sortir gràcies a ell, però tot i així hi va haver coses amb les quals no ens en vam sortir, com l'aeroport". Josep Sánchez Llibre, diputat de CiU al Congrés, també ha compartit moltes hores de negociació amb Rubalcaba i va fer un llibre sobre aquelles negociacions, Les veritats de l'Estatut (L'Esfera dels Llibres, 2006). El polític càntabre és dur, dramatitza, porta la tensió al límit. "Llavors és quan veus que vol tancar el tema", explica Sánchez Llibre, que ja li coneix les estratagemes i els trucs.

"La seva principal virtut és que controla com ningú el tempo de les negociacions i el tempo polític", raona Joan Herrera, diputat d'ICV. "Sap crear un clima de confiança a la taula, sap quan hi ha de posar tensió, sap portar-te al seu terreny. Tota prevenció és poca", diu. "Com a bon futboler té una tendència excessiva al regat curt, de vegades et mareja amb la pilota, però també pot arribar a marejar-se ell també", opina Ridao.

Una altra característica que li reconeixen és la seva entrega al treball. El dia no té prou hores per a ell. "És un estajanovista de la política", explica Ridao, "és capaç de trucar-te a qualsevol hora del dia, per tard que sigui". L'afició de Rubalcaba al telèfon no és només per qüestions estrictes de feina. També és una persona que mima el seu interlocutor, cuida la relació personal, sap que és més fàcil arribar a un acord quan hi ha una certa sintonia que si no n'hi ha. Tendeix a l'empatia, potser excessiva, amb l'interlocutor, fins que arriba un punt en què tot sembla tan fàcil que no pot ser. Aquesta estratègia també l'han patida els sindicats en el recent acord social per les pensions.

Una altra virtut que se li reconeix és el rigor. "Del tema del finançament no en sabia res i dies després s'ho havia empollat tot", explica Sánchez Llibre. Capacitat de retenir informació, de síntesi, de posar-se a la pell de l'altre, control del temps, bon comunicador... Però què pensa de Catalunya Rubalcaba?

Pragmàtic amb Catalunya

Bàsicament és un pragmàtic; si cal arremangar-se per negociar, ho farà, si cal arribar acords per apuntalar una majoria socialista, ho farà. En això coincideixen tots. "No és antiautonomista, però tampoc és federalista", segons Herrera. Per Sánchez Llibre, "té bastant assumit el fet diferencial català". En el fons a Rubalcaba li passa com a Felipe González: se sent molt a gust a Catalunya, on no es respira el clima caïnita de la capital, la pressió extrema de la dreta mediàtica, que ha demonitzat tant l'un com l'altre. I com González, Rubalcaba creu que Catalunya és massa important per permetre's el luxe de tenir-la en contra. I aquest és un error en el qual no pot caure el PSOE.

Això vol dir que és un fervent defensor de l'Espanya plural de Zapatero? Segurament no, perquè, al contrari del president del govern, ell no n'ha fet mai bandera. Sospita que Catalunya vol ara una relació més franca amb Espanya, sense faramalla federalista, sense grans teoritzacions. El peix al cove, vaja.