El nou conseller d'Interior, Felip Puig, ha anunciat la intenció de liquidar el llegat del seu antecessor. El codi d'ètica policial serà derogat. I no s'instal·laran més càmeres a les comissaries. Es mantindran les existents però amb un ús que no sigui "pervers" ni afecti "el prestigi i el bon nom" dels Mossos. El propòsit: corregir unes mesures ineficaces que servien a la "coacció, hipervigilància i desconfiança" del cos policial. L'argument no és nou. Va ser esgrimit, ja en plena campanya, per CiU i ve a reproduir el mantra entonat per cert pensament "d'ordre" davant de totes i cada una de les propostes de control policial reclamades per les associacions de drets humans.
La veritat, no obstant això, és que aquestes mesures no són un simple caprici electoral. La instal·lació de càmeres obeeix als compromisos adoptats amb l'ONU. El 2005, l'Estat espanyol va adherir-se al protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura. I, recentment, es va aprovar el Pla de Drets Humans, que en preveu la instal·lació. D'altra banda, ja el 1979 l'ONU va adoptar un codi de conducta amb l'objectiu de dotar els ciutadans d'un instrument de protecció contra els abusos policials. I el 2001 el comitè de ministres del Consell d'Europa va aprovar el Codi Europeu d'Ètica Policial. Va ser en virtut d'aquests compromisos que la consellera Tura va anunciar, el 2004, la creació del comitè d'ètica policial.
Contra el que suggereix el nou conseller, és discutible que aquestes mesures siguin ineficaces o busquin el desprestigi de la institució. En el cas de les càmeres el cert és que les denúncies per maltractaments han disminuït quasi a la meitat. D'altres, com el codi ètic, tenen potser un valor més simbòlic.
El conseller Puig té tot el dret a pensar que les càmeres, la prohibició d'armes no reglamentades o els codis deontològics són mesures ineficaces. Per ser convincent, però, hauria de deixar clar, alhora, quin és el model en què s'inspira la crítica. Pretendre atorgar prestigi a un cos que pot usar la força contra els ciutadans i mantenir-lo fora de la mirada pública no sembla un camí realista. Tampoc renunciar a controls que s'haurien de considerar una exigència bàsica de l'Estat de dret. Quina és, doncs, la idea d'eficàcia i prestigi que defensa? Com pensa evitar que la policia catalana no acabi reproduint vicis i tics autoritaris tan sovint atribuïts a d'altres cossos de seguretat?
