PALMADesprés de presidir el Govern Balear entre el 1996 i el 1999, Jaume Matas no va poder mantenir el càrrec a causa d'una aliança de progressistes i nacionalistes, coneguda com a Pacte de Progrés. En comptes de quedar-se a les Balears i liderar l'oposició, Matas va marxar cap a Madrid, on Aznar va nomenar-lo ministre de Medi Ambient (2000-2003) del seu govern amb majoria absoluta.
Sense el pas per Madrid, una plataforma per recuperar el tron autonòmic perdut, no s'entén el Matas que va tornar a presidir el Govern Balear entre el 2003 i el 2007, la legislatura en què les illes Balears es van convertir en un pantà de corrupció. Les xifres canten. D'ençà de les eleccions del 2007, quan es va formar el segon Pacte de Progrés, una quarantena d'ex alts càrrecs del PP balear han estat imputats en nou casos de corrupció. La nòmina inclou exconsellers, exdirectors generals, exgerents d'empreses públiques i excaps de gabinet.
Ser honrat era ser ximple
És la punta significativa d'un entramat mafiós en què les factures inflades, les iniciatives partidistes, els interessos personals sufragats amb diner públic i el tràfic d'influències van esdevenir el pa de cada dia. Durant aquells anys van ser molts els que van considerar la corrupció com una cosa normal. Les males pràctiques s'havien institucionalitzat fins a tal punt que, per a moltes de les persones que transitaven per les altes esferes, ser íntegre i honrat -és a dir, no aprofitar-se de la situació cometent alguna il·legalitat- era l'equivalent de ser un ximple.
En mans del PP de Matas, la gestió de la cosa pública es va convertir en l'abús de la cosa pública. I el mateix es pot dir de la Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar, el partit que aleshores era el soci del PP i que el 2011 es va haver de dissoldre després que tres dels seus expresidents fossin imputats per corrupció.
Per fer córrer els diners, el PP de Matas es va proposar dur a terme projectes incongruents amb l'entorn i demencialment faraònics. A més de carretades d'euros desapareguts de les arques públiques, engolits per una xarxa voraç de clientelisme, el resultat van ser estampes grotesques i delirants. Per exemple, el metro de Palma inundat per la pluja quan s'acabava de construir. O el velòdrom del Palma Arena, que va costar el doble del que s'havia pressupostat i que aviat va ser més famós per l'ascensor que donava a un descampat buit (una imatge digna de Lost ) que no pas per la seva pista de ciclisme. Altres projectes del president Matas van ser la construcció d'un teatre d'òpera enmig de la badia de Palma, que havia de dissenyar Santiago Calatrava, i un polèmic i descomunal palau de congressos que encara no està enllestit.
Quan es van començar a destapar, a partir del 2008, tots els escàndols del PP de Matas un dels fets que més va captar l'atenció de l'opinió pública va ser la compra per part de l'expresident d'un palauet senyorial al casc antic de Palma. Les sospites estaven fonamentades: la fortuna que havia costat era impossible de pagar amb el sou d'un polític. A més, l'interior del palauet era un exemple de luxe i ostentació. S'hi va trobar, entre altres objectes cars, una escombreta de vàter de 300 euros. Tothom s'ho va prendre com el símbol de la cobdícia vulgar de l'expresident, la confirmació que estava en política per fer-se ric.
No només la cobdícia
Tanmateix, la cobdícia no serveix per explicar del tot com és possible que Matas i els seus acòlits utilitzessin el seu poder per dur a terme tantes maniobres tèrboles de manera tan descarada. Falta alguna altra cosa. Aquesta altra cosa és, crec, el sentiment d'impunitat que se li va encomanar a Matas mentre va formar part del segon govern Aznar, caracteritzat pel menyspreu envers els oponents i per la prepotència dogmàtica. En el fons, la supèrbia desmesurada i imprudent - hybris , en deien els grecs- que va dur el PP d'Aznar a mentir sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M és similar a la que va dur Matas i companyia a creure que podien perpetrar totes les corrupteles imaginables perquè, tanmateix, mai ningú no els en demanaria comptes.
En aquest sentit, la condemna de sis anys de presó per a Matas és més reveladora a un escala cívica i moral que no pas econòmica. El robatori de 450.000 euros no és gaire, si es compara amb les xifres d'altres casos. Tanmateix, el fet que aquests diners fossin per pagar els serveis d'Antonio Alemany, el periodista que li escrivia anònimament els discursos i després els elogiava públicament, diu molt de la personalitat d'un polític vanitós i insubstancial que serà recordat per haver convertit la corrupció en una manera de fer política.
