De paranoies, miracles i líders sense escó
Em persegueix una idea perversa. Que el ple del Parlament català farà un minut de silenci en memòria de Manuel Fraga, tal com va fer dilluns l'Eurocambra. Coses més rares s'han vist. Però arribo a la Ciutadella ben d'hora ben d'hora i confirmo que era una paranoia sense fonament. (Com va escriure una col·lega al Twitter, si Guardiola cobrés per cada cop que algú fa servir l'expressió "ben d'hora ben d'hora", podria acabar ell solet amb el dèficit fiscal). Ni rastre d'homenatge, doncs. Buf.
Els polítics que tinc més a prop són Albert Rivera i Jan Laporta. El de Ciutadans es gira a saludar la premsa; l'expresident del Barça, no. Companys de BTV em diuen per WhatsApp que xupo molta càmera, que sóc "l'ombra del Rivera". Penso en Jacques Brel i aquella súplica desesperada: "Deixa'm ser l'ombra del teu gos". Bup.
Avui i aquí, hi ha dos polítics a l'ombra: Pere Navarro i Oriol Junqueras. Els líders del PSC i d'ERC, que no són diputats, han de seguir el ple des de la tribuna de convidats. Junqueras hi és quan Anna Simó demana al president que posi data al concert i a la transició nacional. La resposta: "Aquest 2012 el Parlament ha de formular la proposta de pacte fiscal, que va en la línia del que jo en dic la transició nacional catalana". Ves que no sigui una línia com la 9 del metro de Barcelona, congelada fins qui sap quan.
Als passadissos, els dos líders sense escó sí que atreuen els micros. Navarro lamenta la "falta de cintura política" de Mas-Colell. I se'n torna cap a Terrassa, on fa d'alcalde: "Vinc de governar, hem presentat els pressupostos al meu poble. Som tan sensats que els bancs encara ens deixen diners". Això, més que una prova de sensatesa, és un miracle.
Acostumat a les dimensions europees, a Oriol Junqueras la cambra catalana li deu semblar petita. "Físicament sí que ho és, però emocionalment és el Parlament més gran de tots", em diu. El d'ERC, alcalde de Sant Vicenç dels Horts, dinarà avui al Parlament.
Al bar, les converses s'allunyen dels pressupostos de la Generalitat i s'acosten als pressupostos domèstics: amb la precarització creixent de l'ofici, els periodistes més pessimistes donen voltes a un pla B. Una colla discuteix si un forn de pa seria un negoci amb futur. "Això sí: que no ens treguin el carnet del Parlament, que almenys podrem venir-hi a dinar a bon preu", comenten.
Dins de l'hemicicle, la socialista Rocío Martínez-Sampere etziba a Andreu Mas-Colell: "En lloc de cirurgia fina, amputen vostès amb el ganivet del pa", i em fa pensar de nou en la viabilitat d'un forn. A quarts de tres, la Rocío em dirà que el repte més difícil del matí no ha sigut batallar amb el conseller d'Economia, sinó dur els fills a l'escola enfilada en uns talons de pam.
