Professor de relacions internacionals de la UabEls esdeveniments dels darrers dies a Minsk han confirmat una tendència que ja s'està marcant al país des de fa una colla d'anys, però que presenta una evolució d'una lentitud exasperant. El president Lukaixenko, al poder des de fa setze anys, ha guanyat, com era previst, per una majoria aclaparadora, segons el guió preestablert, si de cas amb un percentatge lleugerament més baix que d'altres vegades, per sota del 80%. L'oposició, com sempre, s'ha mobilitzat, i s'han produït aldarulls que han acabat amb càrregues policials i la detenció de centenars de persones, entre ells els dirigents de l'oposició i periodistes.
Aparentment, es repeteix l'esquema d'altres eleccions: un frau electoral que exagera però no amaga un suport social majoritari a les polítiques de Lukaixenko; una oposició atomitzada que vol aprofitar el frau per mobilitzar la població i atreure l'atenció internacional, i una forta repressió sobre els mobilitzats que fa callar les protestes abans que prenguin forma de revolta i fa que el gruix de la societat bielorussa aviat oblidi el pretès frau.
Més llibertat, el mateix frau
Tanmateix, es donen una sèrie de circumstàncies que fan entreveure noves característiques de la cadena d'esdeveniments. En primer lloc, durant la campanya electoral hi ha hagut més llibertat de reunió i informació que mai des que Lukaixenko ocupa la presidència; això ha produït un debat més ric i una visibilitat més gran de l'oposició. Tanmateix, els resultats electorals, i el presumpte frau, s'han repetit, cosa que ha causat més agitació que en altres ocasions. Finalment, tant les dimensions de les protestes, vint mil manifestants segons els convocants, com els seus objectius, quan la protesta pacífica s'ha convertit en un intent d'ocupar edificis governamentals, marquen una nova tendència en aquest contínuum. Tot plegat indica un nou marc en què es mou la política bielorussa, fortament condicionat per les relacions externes: Rússia, que havia protegit durant els anys noranta un règim nostàlgic de l'URSS, s'ha distanciat notablement de Lukaixenko i hi manté unes relacions fredes. Això ha dut Bielorússia a una paradoxal deriva nacionalista, que l'oposició considera insuficient. Per la seva banda, les institucions de la Unió Europea han afluixat darrerament la seva pressió sobre Minsk, confiant que la política de veïnatge porti una evolució del país a pràctiques més democràtiques i assumibles per la comunitat internacional. Fins i tot l'OSCE, sense deixar de denunciar irregularitats a les eleccions bielorusses, hi ha reconegut un cert progrés.
Molta feina per fer
I el president, conegut per les seves excentricitats i bravades, ha rebaixat el seu to en els darrers anys i ha afluixat una mica el rígid control sobre el seu país. No prou, però: les pallisses que ha repartit la policia entre els manifestants, les detencions massives, fins i tot a hospitals, i la contundència de les declaracions polítiques ens recorden que Bielorússia encara té molta feina a fer per deixar de ser un règim autoritari i emprendre el seu propi futur. Un futur que potser ve marcat per les imatges d'aquests dies a Minsk, amb masses de gent esquitxades pel blanc i vermell de la bandera bielorussa, aquella que Lukaixenko va fer substituir pels símbols soviètics, i el blau de la bandera europea.
