Les 17 pessetes del somni català
Els 655.000 andalusos que viuen a Catalunya sempre han estat disputats per tots els partits polítics
BARCELONAVan encabir tota la seva vida en una maleta de cartró. El preu de l'inici del seu somni: 17 pessetes. Aquest era el cost del Sevillano , el tren amb el qual van arribar a Catalunya la majoria de l'1,2 milions d'andalusos que van marxar de la seva terra entre la dècada dels 60 i els 70 per trobar una vida millor en territori català. Fugien de la misèria d'una comunitat aleshores subdesenvolupada i poc industrialitzada. Eren 17 hores de feixuc trajecte en seients de fusta, però la il·lusió per clavar les arrels en una terra fructífera podia amb tot. I des d'aleshores han estat partícips de la construcció i l'enriquiment cultural d'una societat catalana diversa que no ha estat exempta de tibantors de caràcter polític.
"Venien a buscar una feina. I el fet de poder-se guanyar la vida aquí els va generar un sentiment de pertinença, respecte i afecte per Catalunya", explica el delegat de la Junta d'Andalusia a Catalunya, Francisco Javier Gomar Martín. De fet, el 90% dels andalusos que es van instal·lar en municipis catalans no van tornar a viure els seus llocs d'origen. Per Gomar, una imatge molt il·lustrativa del mestissatge natural que s'ha produït és que a cap acte de celebració del Dia d'Andalusia hi falta l'himne de Catalunya i fins i tot alguns conclouen amb una actuació de castellers.
Un col·lectiu disputat pels partits
Actualment hi ha al voltant de 655.000 catalans d'origen andalús i gran part són fills dels protagonistes de les primeres onades migratòries. Segons Gomar, els que no han après a parlar català són una minoria. "Són un nucli de gent d'avançada edat que en el seu moment no van poder formar-se i erròniament van creure després que no era necessari", explica el representant andalús. Però els seus fills, que molts eren nens quan van arribar a Catalunya, sí que parlen català. "Sóc català i no vull que em tractin diferent. Som d'origen andalús però no som un poble a part", reivindica Lluís Cabrera, president de l'entitat Els Altres Andalusos. I és que el col·lectiu té un pes numèric tan important que sovint ha estat disputat pels principals partits de la política catalana. "Tant CiU com el PSC han potenciat la donació de subvencions a les cases regionals per controlar un col·lectiu suposadament segregat", critica Cabrera.
L'expresident Jordi Pujol es va esmerçar als anys 80 a teixir bones relacions amb la Federació d'Entitats Culturals Andaluses de Catalunya (FECAC). De fet, Cabrera recorda que sense els vots dels andalusos Pujol no hauria governat amb tanta hegemonia durant tants anys i que, per tant, és fals que aquest col·lectiu no vota a partits catalans. El PSC va intentar exercir un contrapès promovent l'Agrupació d'Associacions Recreativoculturals Andaluses (Aarca).
Cabrera, declarat obertament independentista, critica durament celebracions com la Fira d'Abril, una festa que considera "ortopèdica" perquè no té "res a veure" amb la celebració original, perquè es basa en subvencions a un determinat nombre d'entitats que a més a més fan negoci, i dóna una imatge "folklòrica i superficial" dels catalans d'origen andalús. "Es potencia l'escletxa que ja va obrir el franquisme quan va agafar la part cultural més banal d'Andalusia per convertir-la com la típica d'Espanya", diu el president d'Els Altres Andalusos.
Els combatents dels clixés
Sigui com sigui, malgrat les polèmiques generades pels intercanvis verbals que polítics catalans i andalusos han protagonitzat durant les últimes dècades i que sovint tenen a veure amb la política de subvencions o els desequilibris en les aportacions econòmiques en l'àmbit de l'Estat, Catalunya i Andalusia són les dues comunitats autònomes que més han tirat del carro a l'hora d'impulsar reformes, com ara el model de finançament. Sí que és cert que aquestes disputes en l'esfera política creen clixés difícils d'esborrar. Gomar reivindica l'important paper que exerceixen els catalans d'origen andalús a l'hora de defensar Catalunya quan visiten els seus pobles i topen amb tòpics o imatges irreals dels catalans. "No consentim que es parli malament d'aquesta terra. La portem a la sang", conclou.
