El pitjor de nosaltres
Horst Reichenbach era un funcionari de la Comissió Europea que comptava els mesos que li faltaven per jubilar-se de la vicepresidència del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament a finals d'aquest any, quan Brussel·les va decidir enviar-lo a Grècia com a cap de l'equip tècnic que ha de refer tot el sistema econòmic i financer del país. El dia que Reichenbach va arribar a Atenes els taxistes de l'aeroport feien vaga. Hi havia centenars de manifestants davant la seu del Parlament, a la plaça Sintagma. El descrèdit de la classe política grega era total i la premsa ja havia batejat el funcionari alemany amb tota mena de sobrenoms. Un dels més suaus, "el Tercer Reichenbach". Ell és ara, als ulls dels grecs, el cap d'una nova força invasora que arriba del nord. Un institut grec s'ha fet famós al país perquè els estudiants comercialitzen un calendari antialemany, carregat d'al·lusions al nazisme, amb un Adolf Hitler que en comptes de bigoti porta el símbol de l'euro i un exèrcit nazi que desfila per carrers de Grècia. Allà on abans hi havia les esvàstiques ara hi diu UE i FMI.
La crisi ha tret el pitjor de nosaltres. L'Europa dels tòpics que en època de vaques grasses ens servia per als acudits i per confirmar-nos que cadascú vivia en el millor país del món, avui s'ha convertit en una esquerda insalvable. Aquelles diferències que abans crèiem que ens feien complementaris s'han transformat en defectes insuportables. L'ètica protestant dels holandesos es revela contra el cost de salvar uns països que no han aplicat la mateixa disciplina pressupostària que avui els permet ser encara una de les poques economies de l'euro que manté intacta la seva triple A. Els alemanys senten que ja han pagat massa.
Eslovàquia també s'ha revelat aquesta setmana. El segon país més pobre de la UE, després d'Estònia, va fer trontollar per unes hores el nou fons de rescat europeu amb l'argument que no entenien per què ells -membres de l'euro només des del 2009- havien de pagar pels pecats comesos per altres països més rics. La pensió mitjana d'un funcionari eslovac és avui de 600 euros. A Grècia és de 850. Fins i tot si les amenaces eslovaques amagaven un càlcul purament de política interna -carregar-se l'actual primera ministra Iveta Radicova i forçar eleccions anticipades- demostren la debilitat d'una moneda que pot ser ostatge de la votació interessada d'un petit parlament.
Ambivalències
Horst Reichenbach ha quedat atrapat entre les dues Europes. La del nord i la del sud. La rica i la pobra. La del discurs de la solidaritat i la que imposa rigor, austeritat. Els uns confien que el funcionari alemany reconstruirà el país i cuidarà els interessos de l'euro. Els altres l'acusen d'arrogància i falta d'empatia.
L'euro va néixer carregat de pecats originals, i ho va fer amb el vistiplau del nord i del sud. Alemanya sabia que Grècia no estava preparada per formar part de la moneda única. La Comissió Europa era conscient que alguns governs havien falsejat els seus números per entrar en el gruix inicial dels països de l'euro. Fa dècades que els grecs veuen com la seva classe política s'enriqueix i la llei els exonera, com l'evasió d'impostos -els de les grans fortunes i els dels petits contribuents- els costa milers de milions d'euros. L'empresa alemanya Siemens ha reconegut que va pagar suborns per fer negocis a Grècia. I la classe empresarial hel·lena ha jugat amb un mercat tancat a les inversions estrangeres per repartir-se entre ells un pastís cada cop més petit.
Tot això no és el resultat de l'Europa de la crisi, sinó de molts anys de tapar-nos les vergonyes els uns als altres.
