"Els polítics fan malament el que ningú fa millor Que ells"

Defensar la política i els polítics és gairebé un esport de risc en els temps que corren, però això és el que fa el filòsof Daniel Innerarity (Bilbao, 1958). Al seu últim llibre, El futuro y sus enemigos , adverteix del perill d'un món sense contrapesos polítics al poder dels mercats.

Una enquesta d'Esade i la Fundació Carulla afirma que els catalans valoren molt el sector públic però desconfien dels partits. Quina interpretació en fa?

En general, totes les institucions que medien entre el que és particular i el que és general estan en crisi. Hi ha una crisi profunda dels procediments de representació. No és una crisi d'un partit o d'un altre, sinó de totes les institucions que intenten articular la relació entre el subjecte i la societat. Hi ha fins i tot una certa utopia de la desintermediació.

Internet ha accentuat aquesta tendència?

Sí, respon a la immediatesa que proporcionen avui dia les noves tecnologies. Pots expressar la teva opinió de manera immediata. Com a consumidors tampoc estem acostumats a retardar la satisfacció de les nostres necessitats. Tot això fa que aquestes institucions, que són més necessàries que mai, es vegin necessitades d'una relegitimació.

Però els partits són vistos gairebé com una casta que només busca el benefici propi...

Els partits funcionen internament d'una manera bastant sectària, són molt tancats i poc permeables. Un altre factor de desprestigi és l'excessiva especialització de la classe política: qui comença de regidor acaba de senador. I això crea, com dius, una casta a part de la societat.

Quina alternativa hi ha?

La política és necessària. Es pot fer millor o pitjor, però en el tòpic de la desafecció també hi ha una certa conspiració contra la idea que el món tingui format polític. Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats.

La política ho té malament. Té la pressió per dalt dels grans poders econòmics i per sota els ciutadans que no se la creuen.

Jo sempre dic que els polítics fan malament una cosa que ningú fa millor que ells. Tots els experiments de gent que ha entrat en política amb discurs antipolític han acabat malament.

Està pensant en algú?

El cas paradigmàtic és el de Berlusconi. És un home que detesta la classe política, les institucions, tot allò que pot produir un cert equilibri enfront dels poderosos.

La gent que està més ben preparada no s'acosta a la política. Molts han rebutjat formar part del Govern de Mas...

També va passar a Euskadi. La política és una tasca molt ingrata. I en un món on hi ha la pressió dels mercats per dalt i de la societat civil que no vol mediacions per sota, qui pot voler ser polític? La política és molt dura, estàs sotmès a una alta vigilància: informes, avaluacions, enquestes, oposició... Hi ha mil focus posats sobre la política. Quants focus hi ha posats sobre l'esfera econòmica, que és molt opaca?

I d'aquí ve la crisi, no?

Se'ns havia venut el mite que els mercats eren sistemes d'informació perfecta, i ara sabem que no és així, que hi ha moltes asimetries, i especialment en els productes derivats de l'economia financera. S'havia dispersat el risc de tal manera que qui comprava no sabia què estava comprant.

Quina part de responsabilitat tenen els mitjans de comunicació?

Els mitjans tenen una agenda molt estreta, hi ha un pacte implícit entre mitjans i sistema polític per mantenir una agenda pobra.

Els mitjans tampoc passen pel seu millor moment de prestigi...

Sí, hi ha fenòmens perillosos, com Wikileaks, que pretén consagrar la substitució del periodista professional per l'amateur, per aquell que filtra informació sense contextualitzar-la, sense interpretar-la. Igual que calen polítics, i si són dolents els canviem, necessitem periodistes capaços de convertir les dades en informació.

Llavors, polítics i periodistes van en el mateix vaixell?

Els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions....

La victòria del populisme.

Wikileaks és el populisme de la informació, la suggestió que tenim totes les dades al nostre abast i, per tant, la transparència total.

Tornem als partits i als líders polítics. Què poden fer?

Tot aquell polític que només es regeix pel que diu el nucli dur dels militants el partit s'empobreix. La fórmula de l'èxit és no fer enfadar gaire els teus per la teva heterodòxia i ampliar el camp dels votants potencials. Sempre que un polític ha tingut èxit és perquè ha aconseguit aquest difícil equilibri.