La pel·lícula Tots els homes del president s'obre amb un primer pla d'una màquina d'escriure, però el director, Alan J. Pakula, va substituir el repic de les tecles sobre el paper per un so de bales: era la seva manera de dir que el periodisme és una arma. A França, en canvi, no cal recórrer a les metàfores per relacionar mitjans i guerres, ja que el principal grup mediàtic del país, Lagardère, té els seus orígens -i encara fa part dels seus diners- en la indústria armamentística.
Les arrels de Lagardère s'enfonsen fins al 1826, però per entendre la seva encarnació moderna cal remuntar-se a tres fets dels últims anys: la privatització de Matra, instada per Jacques Chirac el 1987; el rescat de Vivendi Universal Publishing el 2003; l'adquisició de Time Warner Book Group el 2006 (que el va convertir en el tercer editor del món). Emergia així un gegant amb una facturació el 2010 de 7.966 milions d'euros, 28.510 treballadors en nòmina i una cartera de marques que van des de l'Airbus a la revista Paris Match , Elle o Ragazza . A l'estat espanyol, edita Quo i Diez Minutos , entre d'altres.
Totes aquestes grans operacions han comptat amb la benedicció del poder polític. De fet, la seva independència editorial ha estat qüestionada en múltiples ocasions, tenint en compte que la seva branca industrial depèn de manera notable dels encàrrecs públics que rep.
L'any 1999, per exemple, el govern va decidir que la gestió d'Airbus passaria d'una companyia pública a una de privada. L'escollida va ser Lagardère, i l'home clau de l'operació -exempció fiscal inclosa-, Dominique Strauss-Kahn, en qualitat de ministre d'Economia.
Les simpaties des d'aleshores han estat explícites: Denis Olivennes, cap de mitjans informatius del grup, va assegurar que Strauss-Kahn era el seu polític preferit. De fet, el Porsche Panamera S en què va ser vist el cap de l'FMI era un cotxe d'empresa del grup, tal com va reconèixer obertament el president de la companyia, Arnaud Lagardère.
Però no només els socialistes tenen entrada en els grans grups mediàtics del país. El president Sarkozy -"més que un amic, un verdader germà", segons el mateix Arnaud Lagardère que defensa Strauss-Kahn- té també entrada en els grans mitjans. Sis dies després d'arribar al Palau de l'Elisi, Laurent Solly, cap de gabinet seu com a ministre de l'Interior i número dos de la campanya electoral, era nomenat director general adjunt de la cadena privada de televisió TF-1, líder d'audiència. I el propietari de la cadena, Martin Bouygues, és amic personal de Sarkozy -des que el va defensar com a advocat- i padrí del seu fill.
