ValènciaFrancisco Camps llisca cap a l'abisme i arrossega amb ell les institucions valencianes. Ahir sabíem que finalment serà jutjat, acusat d'haver rebut suborns de la xarxa mafiosa Gürtel. Tots els detalls del cas -els protagonistes, la trama, els diàlegs, els escenaris i l' attrezzo - són dignes de les millors novel·les de Ferran Torrent. I serien divertits si no foren dramàtics. L'encara president, sotmès a una forta pressió, fa temps que ha embogit. Les seues reiterades mentides -en seu parlamentària i judicial- han anat quedant al descobert. Davant la pressió, Camps s'ha envoltat d'una tribu d'aduladors de perfil encara més baix que ell, defuig les preguntes dels pocs periodistes que no són del règim i intenta esquivar o respon amb exabruptes i gesticulacions histriòniques les sessions de control a les Corts. Canal 9, mentrestant, fa com l'orquestra del Titànic i ahir a la portada de la seua web no feia cap referència al cas. A dins, era la quarta notícia per darrere dels resultats de les proves d'estrès als bancs, l'operació sortida del 15 de juliol i l'inici del festival de música independent de Benicàssim.
Ara bé, Joan Fuster ens advertia que l'estrany plaer que sentim quan descobrim que el nostre adversari és estúpid no arregla res. Com hem arribat fins aquí? Com és possible que el president d'un país modern i suposadament democràtic haja caigut en mans d'una xarxa mafiosa, s'hi relacione íntimament (" te quiero un huevo") i es mantinga impertèrrit i impenitent en el càrrec?
La resposta cal trobar-la en l'abast de l'hegemonia i les formes del PP valencià. En un context de gran superioritat electoral, sense una oposició viable, les qualitats dels líders esdevenen menys importants i un partit es pot permetre un cap de llista feble i miserable sense patir cost electoral. En unes eleccions competides un personatge com Camps no sobreviuria ni cinc minuts, però en una partida segura es pot mantenir en primera línia. I, indefectiblement, embriac de poder, el personatge es creu omnipotent i cau en el deliri.
