El sis vegades president Jordi Pujol només esmenta el seu fill Oriol una vegada a les seves memòries, encara inacabades. És a la pàgina 195 del primer volum, que va del 1930 al 1980. I ho fa per explicar la raó per la qual li va posar aquest nom: "És un sant de país, barceloní", afirma.
Aquesta minsa referència sense connotació afectiva contrasta amb la devoció política i personal que Oriol Pujol Ferrusola (escollit ahir secretari general adjunt de CDC per 378 vots a favor, 5 en contra i 10 en blanc) sent pel pare. Tanta, que no dubta a definir-se pujolista, la qual cosa pot fer gràcia si només s'agafa per la banda irònica. Però és una declaració de principis. Quan parla d'ell, s'hi refereix sempre com "el president". Diu que això li ve de petit, quan tenia la percepció que aquell home que treballava tant i al que veia tan poc era un pare compartit amb sis milions de catalans. En tot cas, creu que ha heretat més de la branca Ferrusola que no pas dels Pujol. Segurament per això és més bromista que el seu pare.
A banda de dur el cognom més famós de Catalunya, res no indicava que s'acabés dedicant a la política. A finals dels anys vuitanta, estudiava a "l'excèntrica, en termes polítics, facultat de Veterinària", segons explica David Madí al seu llibre Democràcia a sang freda . La Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) va ser el punt de trobada amb Madí, Quico Homs i Marc Puig, entre d'altres, i la campanya sobiranista dels Jocs Olímpics el primer bateig de foc. Oriol Pujol també es va formar al Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN), on va adoptar un conservadorisme ideològic amb inquietuds socials. Que passés un estiu en un quibuts israelià no és una excentricitat. I tampoc que col·labori amb algunes entitats socials a les quals ha demanat que no facin pública la col·laboració. "És més catòlic cultural que practicant", diu un antic company de la FNEC.
De la mà de Ramon Juncosa
Tampoc no es pot entendre com pensa Oriol Pujol sense comprendre l'abast de la influència de Ramon Juncosa. Aquest veterà col·laborador de Jordi Pujol va pilotar el viatge dels joves de la FNEC a CDC. Juncosa els va connectar amb el nacionalisme romàntic i els va mostrar les virtuts de treballar discretament, a l'ombra. Per això els va ajudar a aterrar en llocs claus de la Generalitat, des d'on van començar a dissenyar el postpujolisme. Primer van apostar per Joan Maria Pujals. Apagada la seva estrella, van posar la vista en Artur Mas.
No eren els únics que treballaven en clau successòria. Els dirigents de la JNC també també hi treballaven, però amb altres noms. Josep Rull, Jordi Xuclà i Carles Campuzano van crear el grup de coordinació Sinapsi i van apostar per Miquel Roca. No és anecdòtic que ni Oriol Pujol ni Madí ni Homs passessin mai per la JNC. Aquest fet va reforçar el sentiment de grup del qual va néixer el famós pinyol. Hàbil i camaleònic, Germà Gordó és l'únic membre del pinyol que sí que va passar per la JNC.
El 1993 Oriol Pujol va ser nomenat cap del gabinet tècnic de la Presidència i tres anys més tard ja era director general d'Afers Interdepartamentals. En aquest càrrec, de nom de novel·la negra, coneix els budells de l'administració i comença la mili al partit. Als trenta no era ningú a CDC i sabia que no faria carrera si només depenia del seu cognom i dels amics de la FNEC. La primera escala del viatge, presidir el partit a la Dreta de l'Eixample.
El 1999 va ser escollit regidor de Barcelona, però poc després abandonava els bancs de l'oposició municipal per tornar a l'escalf del Govern. Joaquim Molins s'havia estavellat contra Pasqual Maragall i quatre anys d'ostracisme consistorial no entraven als plans del jove Pujol. El conseller Antoni Subirà, oncle seu, el va nomenar secretari general del departament d'Indústria. Diuen els insiders que Subirà no només el valorava per la seva capacitat de treball, sinó també per les seves connexions amb el partit. "Subirà estava apartat de CDC i va pensar que l'Oriol l'hi reconnectaria", asseguren. Sigui com sigui, més tard va passar a ser secretari general de Treball fins a finals del 2003, quan l'esquerra catalana arriba al poder. En aquelles mateixes eleccions va obtenir la seva primera acta de diputat, que ha revalidat fins ara.
Segon relleu a Felip Puig
És a partir del 2007, quan substitueix Felip Puig com a portaveu del grup parlamentari, que Pujol comença formalment la llarga marxa successòria. No és només una qüestió formal. Succeir Puig té també una forta càrrega política i és un missatge intern. El conseller d'Interior ha estat sempre un adversari del pinyol. No frontal, però sí líquid i burleta. "El pinyol no existeix, només és un pinyolet", n'ha dit més d'un cop. Al consell nacional d'ahir, Pujol va prendre per segon cop un càrrec a Felip Puig. A CDC ja ningú dubta sobre qui puja i qui baixa.
Els principals obstacles vindran d'Unió i especialment del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida. L'antipatia és mútua i pública, i depassa l'àmbit polític. Per exemple, des que van estudiar junts a l'IESE, Pujol és amic personal de Vicenç Pedret, un dels pocs que s'ha enfrontat a Duran pel lideratge d'Unió.
