Egipte no és Tunísia. Egipte és el país més poblat del món àrab, amb 80 milions d'habitants. I si les manifestacions al carrer acaben en una revolta popular a l'estil de la tunisiana, les conseqüències en l'escenari mundial seran immenses. Egipte juga un paper clau en les relacions del món àrab amb Occident. De fet, n'és la clau. Capaç de relligar interessos oposats com ara els d'Israel i els de l'Iran, els dos eterns enemics. Amb implicacions de base en el procés de pau al Pròxim Orient. I és aquest paper multilateral el que ha portat Europa i els Estats Units a privilegiar aquest país en les relacions en aquesta zona del món.
L'estabilitat d'Egipte no s'havia qüestionat mai fins ahir. I la possibilitat d'una caiguda del govern i un buit de poder en aquest país fa agafar calfreds a més d'un dirigent mundial. En aquest país no hi ha la classe mitjana preparada per assumir el repte del poder com va passar a Tunísia. La meitat de la població viu amb menys de dos dòlars al dia i el descontent pot transformar la revolta política en una revolta social de conseqüències poc imaginables. L'escenari més plausible seria que l'exèrcit ocupés el poder. Unes forces armades formades per un milió de soldats és l'evidència de qui controla el país.
Candidats ben situats
A Occident es parla molt del nom de Mohamed el-Baradei, premi Nobel de la pau i exdirector de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Ell mateix es postula com a candidat a les eleccions presidencials que s'han de fer aquest any. Però dins del país el-Baradei no desperta les mateixes passions. Si bé molts el veuen un home europeïtzat capaç d'aportar solucions a l'Egipte del segle XXI, altres li retreuen que s'ha passat bona part de la seva vida fora del país i no pot entendre què hi està passant. I dins del mateix govern Mubàrak, el principal candidat a prendre el poder és el ministre de Defensa, comandant d'unes forces armades amb un gran poder.
