Per què deixo Goldman Sachs

Nova YorkAvui és el meu darrer dia a Goldman Sachs. Després de 12 anys a la firma –primer com a treballador en pràctiques d'estiu mentre estudiava a Stanford, i després a Nova York durant 10 anys, i actualment a Londres– crec que he treballat aquí prou temps per entendre la trajectòria de la seva cultura, la seva gent i la seva identitat. I honestament puc afirmar que, ara, l'ambient és tòxic i destructiu, com mai no l'havia vist.

Per exposar el problema en els seus termes més simples, diré que els interessos del client continuen sent deixats de costat en la manera d'operar de la firma i en la forma en què aquesta pensa a fer diners. Goldman Sachs és un dels bancs d'inversió més grans i més importants, i és massa essencial per a les finances globals per continuar actuant d'aquesta manera. La firma s'ha distanciat tant del lloc al qual em vaig incorporar en sortir de la universitat que la meva consciència no em permet seguir dient que m'identifico amb allò que representa.

Pot sonar sorprenent per a l'opinió pública escèptica, però la cultura sempre va ser una part vital de l'èxit de Goldman Sachs. Girava entorn de l'equip de treball, la integritat, un esperit d'humilitat i sempre es pretenia actuar bé envers els nostres clients. La cultura era el secret que feia aquest lloc un lloc fantàstic, i ens va permetre guanyar-nos la confiança dels nostres clients durant 143 anys. No tenia només a veure amb fer diners; això sol no sustenta una firma tant de temps. Tenia a veure amb l'orgull i en creure en l'organització. Em sento trist en dir avui, quan miro al meu voltant, que no veig cap indici de la cultura que em va fer estimar treballar per a aquesta societat durant molts anys. Ja no me'n sento orgullós, ni hi crec.

Però no sempre va ser així. Durant més d'una dècada, vaig contractar i fer de mentor a candidats mitjançant el nostre esgotador procés d'entrevistes. Vaig ser seleccionat com una de les 10 persones (en una societat de més de 30.000) que apareixien en el nostre vídeo per reclutar gent, que ara es visiona a cada campus universitari que visitem arreu del món. El 2006 vaig dirigir el programa de becaris de l'estiu sobre vendes i 'trading' a Nova York per als 80 estudiants universitaris que van passar una selecció, d'entre els milers que ho havien demanat. I vaig saber que havia arribat l'hora de marxar quan em vaig adonar que ja no podia mirar els estudiants als ulls i dir-los fins a quin punt aquest era un lloc fantàstic on treballar.

Quan s'escriguin els llibres d'història sobre Goldman Sachs, poden reflectir que l'actual conseller delegat, Lloyd C. Blankfein, i que el president, Gary D. Cohn, van perdre el control de la cultura de la firma sota la seva vigilància. Crec sincerament que el declivi de la fibra moral del banc representa l'amenaça més seriosa per a la seva supervivència a llarg termini.

Al llarg de la meva trajectòria, he tingut el privilegi d'assessorar dos dels majors 'hedge funds' (fons d'alt risc) del planeta, cinc dels majors gestors d'actius dels Estats Units, i tres dels fons sobirans més rics i destacats del Pròxim Orient i Àsia. Els meus clients tenen una base d'actius total de més d'un bilió de dòlars. Sempre he sentit molt d'orgull de recomanar als meus clients que facin el que crec que és bo per a ells, fins i tot si això significa menys diners per a la firma. Aquesta visió està esdevenint més i més impopular a Goldman Sachs. Un altre indici que havia arribat l'hora de marxar.

Com hem arribat fins aquí? El banc va canviar la seva forma de pensar sobre el lideratge. El lideratge tenia a veure amb les idees, amb donar exemple i amb fer allò que era correcte. Avui, si fas prou diners per a la firma (i no ets un exassassí) seràs ascendit a un càrrec d'influència.

Quins són els tres camins ràpids per convertir-se en un líder? a) Complir amb "els eixos" del banc, que és el llenguatge de Goldman per persuadir els clients perquè inverteixin en accions o en altres productes dels quals s'està intentant desfer perquè no considera que tinguin gaire benefici potencial. b) "Caçar elefants". O fer que els clients –alguns dels quals són sofisticats, i d'altres no– facin transaccions amb qualsevol cosa que aporti el major benefici a Goldman. Digueu-me passat de moda, però no m'agrada vendre als meus clients un producte que crec equivocat per a ells. c) Trobar-te assegut en una cadira on la teva feina és comerciar amb qualsevol producte financer opac amb unes sigles de tres lletres.

Avui, molts d'aquests líders demostren tenir un 0% de cultura Goldman Sachs. Jo m'encarrego de moltes reunions de vendes de derivats on no es dedica ni un sol minut a fer preguntes sobre com podem ajudar els nostres clients. Van només sobre com podem fer més diners amb ells. Si fóssiu un alienígena de Mart i seguéssiu en una d'aquestes reunions, creuríeu que l'èxit o el progrés del client no forma part del procés en absolut.

Em posa malalt la crueltat amb què la gent parla sobre estafar els seus clients. Els darrers 12 mesos he vist com cinc directors diferents es referien als clients com a "titelles", de vegades en correus electrònics interns. Cap humilitat? Vull dir que... vinga. Integritat? S'està erosionant. No conec cap comportament il·legal, però empenyeran els clients a escollir productes complicats i lucratius fins i tot si no són les inversions que millor s'adiuen als seus objectius? Clarament sí. De fet, passa cada dia.

Em deixa astorat que poc pensen els directius veterans en una veritat bàsica: si els clients no es refien de tu, poden acabar deixant de fer negocis amb tu. No importa si ets molt llest.

Aquests dies, la pregunta més freqüent sobre els derivats que em fan els analistes júnior és: "Quants diners vàrem fer amb el nostre client?" Em molesta sentir-ho cada vegada, perquè és un clar reflex del que estan captant dels seus líders sobre la manera com haurien de comportar-se. Ara projectem un futur de 10 anys: no cal ser un científic espacial per imaginar aquest analista júnior assegut tranquil·lament en un racó de la sala sentint parlar dels "titelles", "d'arrencar globus oculars" i de "ser pagat", i no el converteix en un ciutadà model.

Quan jo duia només un any com a analista, no sabia on era el bany, o com cordar-me les sabates. Em van ensenyar a preocupar-me per aprendre, per descobrir què eren els derivats, per entendre les finances, per anar coneixent i motivant els clients, a aprendre com definien l'èxit i què podíem fer per conduir-los cap allà.

Els moments en què m'he sentit més orgullós a la vida –aconseguir una beca per anar de Sud-àfrica a la Universitat de Stanford, ser seleccionat com a finalista nacional per a una beca Rhodes Scholar, guanyar una medalla de bronze de ping-pong als Jocs Maccabiah, a Israel, coneguts com les Olimpíades Jueves– han vingut sempre de la feia dura, no de les dreceres. Goldman Sachs, avui, té massa a veure amb les dreceres i no prou amb aconseguir coses. No em sembla correcte.

Espero que tot això pugui ser una crida a despertar per al consell d'administració. Cal fer del client el focus del negoci un altre cop. Sense els vostres clients no fareu diners. De fet, no existireu. Arranqueu la gent que ha fet fallida moral com una mala herba, tant se val quants diners facin per al banc. I recupereu la cultura correcta, de manera que la gent vulgui treballar aquí per les raons correctes. La gent a qui només li preocupa fer diners no donarà solidesa a aquesta firma –o confiança als seus clients– gaire temps.