El perill de perdre indústries amb una gran tradició a Catalunya ha portat el Govern a posar en pràctica una nova estratègia: intentar rescatar i, si pot ser, retornar a mans catalanes les marques que, tot i tenir l'ADN al Principat, ara estan en mans d'empreses de fora.
L'exemple més recent ha estat el cas de Derbi, que la multinacional Piaggio vol endur-se irremeiablement cap a Itàlia per donar feina a les fàbriques del grup d'allà. Enmig de la negociació de l'expedient de regulació d'ocupació (ERO) que deixarà 200 persones sense feina, la Generalitat ha posat damunt la taula a Piaggio la possibilitat de vendre's la marca i permetre que sigui recomprada per empresaris de casa. Des del departament d'Empresa i Ocupació s'assegura que d'interessats no en falten, més encara quan la marca és un autèntic emblema del sector de les dues rodes català.
De moment, però, l'oferta no ha estat ben rebuda per la multinacional italiana, que no vol ni sentir parlar de deixar perdre una marca de prestigi que gairebé es ven sola gràcies al renom de les motocicletes i als premis que acumulen a les pistes de competició. La Generalitat va oferir-se com a mitjancera en una operació que permetria conservar els llocs de treball de manera que un nou empresari es quedés amb la marca Derbi i, si calia, amb les instal·lacions que deixarà buides a Martorelles el grup italià Piaggio. Però quan falten pocs dies perquè acabi el període legal per discutir l'ERO, la possibilitat que Derbi retorni a mans catalanes és, com a mínim, llunyana. La decisió final sobre si s'autoritza o no que marxi és probable que recaigui sobre el Govern, ja que els treballadors es mantenen ferms en el seu rebuig a la deslocalització. "Som una fàbrica viable, amb producte i amb resultats; l'administració ens ha de donar suport per evitar que tanqui", insisteix el comitè d'empresa. La possibilitat de reconquerir la marca de motocicletes no és l'única que s'ha obert en els últims mesos a Catalunya. Un cas semblant és el de Cacaolat, ja que l'empresa s'ha vist arrossegada a la suspensió de pagaments juntament amb nombroses societats del grup Nueva Rumasa, propietat de Ruíz Mateos.
Els sindicats ja van expressar des del principi el desig que el jutge que porta el concurs de creditors n'allunyi de la gestió els Ruíz Mateos per poder sanejar les finances. "L'empresa no tindria aquest deute si no s'haguessin estat desviant diners per tapar forats en altres societats de Nueva Rumasa", asseguren des del comitè. La possible venda de Cacaolat a empresaris d'aquí es va posar damunt la taula gairebé des del principi de la crisi del grup de Ruíz Mateos i té, a més a més, un ampli suport dels consumidors, que han iniciat campanyes en defensa de la continuïtat del batut i que n'han reivindicat la seva arrel catalana.
Entre els noms que han sonat per ser-ne els nous amos hi ha Llet Nostra o Nutrexpa, tot i que les empreses no s'hi han pronunciat i que fonts pròximes a Cacaolat asseguren que hi ha altres interessats.
Altres casos emblemàtics
El sector d'electrodomèstics està farcit d'exemples com aquests. Al mateix polígon de Martorelles, on encara fabrica Derbi, ja fa anys que va abaixar les persianes la planta de rentadores amb la marca New Pol. La també italiana Antonio Merloni va adquirir en un primer moment les instal·lacions, però al cap d'uns mesos van començar els problemes per justificar el trasllat progressiu de la producció a Itàlia, i el tancament de la factoria no va tardar gaire. En aquest cas, el fundador de l'empresa el 1959, Jordi Lluís Marsal, va fer un últim intent recomprant la fàbrica, però produint per al sector de la distribució, sense la marca que va crear i que ell mateix va vendre.
Una història similar va passar amb l'empresa de televisors Elbe (Electrónica Bertran), que una vegada més va passar a mans italianes del grup Seleco, que mesos després va deixar sense feina la fàbrica del carrer de Moianès a Barcelona. Per si no fos prou, el comprador va suspendre pagaments i la marca Elbe es va vendre a tercers.
Anys abans, la sueca Electrolux va adquirir la marca Corberó, amb centre de producció a Castellbisbal. Una vegada més, els italians d'Iar Siltal van adquirir-ne les instal·lacions, però el que realment els interessava era la marca. Aquest cas, però, és l'únic dels que s'han esmentat que no es va quedar amb la marca, que encara segueix en el catàleg d'Electrolux.
El rerefons sempre és el mateix. El comprador es queda una marca, que normalment té una quota elevada en el seu mercat local. Amb la seva adquisició també inclou el compromís de mantenir oberta la fàbrica uns mesos, però al final opta per traslladar la producció prop de la casa matriu.
Uns casos molt diferents són les deslocalitzacions de multinacionals amb marques pròpies, que viatgen a països de producció més econòmica per abaratir els costos. Aquí, la llista ja es fa interminable. En el mateix sector d'electrodomèstics, l'holandesa Philips va tancar en dos anys fins a tres factories.
