Crònica 19/06/2011

La reforma més gran que s'ha aprovat és exigir més solvència i liquiditat a la banca

2 min
Reunió del G20

Un problema global requereix solucions globals. "Una globalització sense governança té molts riscos, ja s'ha vist", sentencia l'economista Gonzalo Caballero, professor de la Universitat de Vigo i autor d'un estudi de la Fundación Alternativas sobre les Reformes Institucionals de la Governança Econòmica. El G-20 de Washington va parar el cop el novembre del 2008, però les decisions coordinades han perdut empenta així que l'amenaça de depressió econòmica s'ha anat esvaint.

A Washington, el G-20 es va comprometre a reformar els mercats, sense voler tampoc caure en excessos regulatoris ni en el proteccionisme. L'abril següent, a Londres, el G-20 va autoritzar un fons d'un bilió de dòlars (743.000 milions d'euros) per a organismes multilaterals, començant pel Fons Monetari Internacional (FMI), que a partir del G-20 de Pittsburg, també el 2009, i amb l'hàbil Dominique Strauss-Kahn al capdavant, va recuperar protagonisme per convertir-se en braç executor dels governs. Dins l'FMI, a més, es donava més pes als països emergents, tot i que la cursa per succeir Strauss-Kahn -en què ser o no ser europeu importa- prova com costa canviar una institució creada en el context del 1944.

Entre finals del 2008 i finals del 2010, es calcula en cinc bilions de dòlars l'esforç fiscal dels països del G-20 per reactivar l'economia i en 21 milions els llocs de treball salvats amb els plans de xoc, segons l'Organització Internacional del Treball... fins al G-20 de Toronto i Seül. El 2010 la divisió ja era total entre uns EUA que volien mantenir els estímuls a l'economia i una Europa, liderada per Alemanya, que exigia prioritzar la reducció del dèficit.

Protecció al consumidor

En aquest marc, diu Gonzalo Caballero, "s'han regulat parts del sistema, però el sistema segueix sent el mateix, i els mercats segueixen dictant si una política econòmica és bona o no". S'ha actuat més per països que a escala global.

La reforma aprovada el 2010 per la Cambra de Representants i el Senat dels EUA reforça la supervisió financera, dóna més atribucions al regulador amb els bancs que han crescut massa, fa més transparents les operacions del complex mercat dels derivats i enforteix els drets ciutadans, ja que crea una Oficina de Protecció Financera. No entra en els sous dels banquers, que segons un rànquing del Financial Times (FT) van pujar el 2010 un 36%. El més ben pagat és el conseller delegat de JP Morgan, Jamie Dimon, amb 21 milions de dòlars, 15 cops més que el 2009.

La UE sí que ha imposat límits a les primes i plusos dels banquers per evitar que decideixin pensant només en el benefici a curt termini -Espanya acaba de ser expedientada per Brussel·les per no complir-. Europa impulsa un consell de risc sistèmic que vigili les amenaces sobre l'estabilitat financera i crearà tres agències supervisores.

Calendari generós

L'avenç global més important ha estat exigir més solvència i liquiditat a la banca, d'acord amb el que van fixar el 2010 els acords de Basilea III. Als bancs se'ls demana quasi triplicar el capital de més qualitat, que pesarà més en el balanç. Passarà del 2% al 7%. I si es detecta excés de crèdit i risc de morositat, cal un coixí de recursos extra. La banca veu bé els acords. Estrany? No. Basilea tanca una porta però n'obre una altra: el llistó de capital pujarà gradualment del 2013 al 2019. Si s'hagués d'aplicar ara, als 263 primers bancs europeus hi faltarien 600.000 milions!

stats