Boynuyogun (Frontera turco-siriana)El vent de la tarda fa trontollar les cordes de la tenda d'Ahmed Khaled al-Suleiman. L'aire que es filtra a l'interior fa més suportable la canícula que anuncia l'arribada de l'estiu. Estirats sobre uns matalassos hi ha aquest jove soldat de l'exèrcit sirià i la seva mare, l'Aboush. Només es tenen l'un a l'altra. Ens conviden a passar. Malgrat l'exili i la precarietat, l'hospitalitat siriana ha aconseguit franquejar el setge militar.
Després de dies de bloqueig informatiu i de prohibir l'accés als mitjans, l'ARA ha aconseguit entrar al camp de Boynuyogun i copsar l'estat d'ànim d'alguns dels 3.500 refugiats sirians que s'hi allotgen. Les autoritats turques han decidit aixecar el veto a la premsa per la pressió que han exercit els mitjans desplaçats a la zona, l'imperiós desig dels refugiats per explicar què passa a l'altre costat de la frontera i la necessitat del govern d'Ankara d'ensenyar a l'opinió pública l'efectivitat amb què de moment està gestionant la crisi humanitària.
Orgullós d'haver desertat
L'Ahmed s'aixeca del matalàs per donar-nos la benvinguda. "Que Al·là beneeixi el poble turc i el senyor Erdogan", diu. Orgullós i agraït, s'abaixa uns centímetres el coll de la seva samarreta de tirants i mostra una paraula desgastada escrita sobre el pit: "Erdogan". L'Ahmed, com la majoria dels refugiats d'aquest camp, prové de la ciutat revoltada de Jisr al-Xugur, a 25 quilòmetres de la frontera amb Turquia.
"Sóc soldat de l'exèrcit sirià. Em vaig negar a disparar contra el nostre poble i em van imposar una pena de 5 mesos de presó. Al-Assad va prometre una amnistia per als desertors però no confio en la seva paraula. Vaig fugir amb la meva mare quan van començar a assetjar i bombardejar Jisr al-Xugur. El meu pare és mort i no la podia deixar sola", afegeix el jove sirià mentre busca amb la mirada la complicitat de la seva mare.
Com ells, tots els exiliats s'han vist forçats a canviar l'aixopluc de casa seva, unes cases humils però fermes, per la fragilitat i l'austeritat d'una tenda de roba. Malgrat l'angoixa que els causa aquesta incertesa, els queda la satisfacció de sentir-se segurs lluny del setge de l'exèrcit sirià. Afortunadament, a Boynuyogun els únics tancs que es veuen estan dibuixats sobre cartró.
"El camp té tota mena d'infraestructures per satisfer les necessitats bàsiques dels nouvinguts sirians i fer que la seva estada sigui el menys dramàtica possible", explica Carol Batchelor, cap de la missió de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) a la zona. La gestió dels diferents camps, que ja acullen 11.000 refugiats i esperen doblar aquesta xifra els pròxims dies, va a càrrec de la Mitja Lluna Roja turca. Aquesta entitat vetlla perquè els refugiats rebin tres àpats diaris i ha disposat un petit hospital de campanya, així com una escola i un parc infantil per als nens.
Alguns refugiats sirians, sabedors de la visita dels mitjans, han improvisat tota una sèrie de pancartes amb missatges contra Al-Assad i de crida urgent a la comunitat internacional perquè hi intervingui. "Jisr al-Xugur està sagnant. Ajudeu-la", es pot llegi en una que porten uns joves.
Una altra, que aguanta un nen, sintetitza a la perfecció el sentiment de rebuig a la política repressiva a sang i foc que duu a terme el règim baasista. El lema "Aquest és el projecte de reforma d'Al-Assad", apareix escrit al costat d'un avió i dos tancs bombardejant diferents poblacions sirianes. A la dreta, hi surten escrits els noms de Tel Aviv i dels alts del Golan. El missatge al màxim líder sirià és clar: "¿Per què en comptes d'utilitzar la força per massacrar el teu propi poble no la utilitzes per tornar-nos el que un dia ens va prendre Israel?"
Desmentir la propaganda
Alguns refugiats també aprofiten l'ocasió per desmentir les informacions que facilita el règim d'Al-Assad per justificar els atacs: "A Jisr al-Xugur no hi ha terroristes", exclama un home. Un altre afegeix: "Amb els militars hi havia grups de paramilitars. Si els soldats es negaven a atacar la població, els paramilitars els disparaven".
Tot i que són refugiats i que han perdut familiars i pertinences, als carrers de terra del campament de Boynuyogun no es veuen gaires plors ni cares que expressin dramatisme. Més aviat són mirades de ràbia, de confiança i, sobretot, de dignitat. La dignitat dels que han fet el que està bé aixecant-se contra un règim que massacra el seu propi poble. I la confiança d'un poble que, prenent els casos de Tunísia i Egipte com a referents, espera doblegar l'autòcrata i poder tornar aviat a casa.
