El repte de l'FMI per tornar a créixer amb força a tot el món
BarcelonaEn general el món ha deixat enrere la recessió, i els països emergents creixen amb força. Però encara hi ha massa núvols a l'horitzó, amb els problemes del deute públic dels estats perifèrics de la Unió Europea, que afecten amb cruesa Grècia, Irlanda i Portugal i que segueixen amenaçant Espanya i s'apropen a Itàlia. En aquest context ha arribat l'obligada substitució de Domique Strauss-Kahn al capdavant del Fons Monetari Internacional (FMI), enmig del fenomen que ha suposat el documental Inside Job , en el qual s'aborden els excessos del món financer. La ministra d'economia francesa, Christine Lagarde, ha deixat clar que vol dirigir l'FMI, però també podria competir-hi amb força el mexicà Agustín Carstens, governador del Banc Central de Mèxic. Tots dos -Lagarde amb el suport europeu, Carstens com a veu dels emergents- representen models oposats, encara que sigui complicat especificar models purs.
El fet és que l'FMI de Strauss-Kahn ha recuperat en aquests últims anys de greu crisi econòmica mundial un cert esperit keynesià, i ha fet tot el possible perquè la crisi no es convertís en una segona gran depressió. L'FMI anterior, el dels anys 90, es va distingir per tot el contrari, per aplicar polítiques liberals que exigien dures condicions als països on decidia intervenir. Un FMI que va mantenir aquesta línia amb els predecessors immediats de DSK, com l'espanyol Rodrigo Rato (una mica desdibuixat) o l'alemany Horst Köhler.
Ara els dos candidats a l'FMI s'inspiren en dos models. El primer, basat en les tesis de Keynes. El segon, en els principis monetaristes de Milton Friedman. Dues etapes que la convenció acadèmica ha acabat definint com un enfrontament entre el model de Bretton Woods i el del Consens de Washington.
Després de la Segona Guerra Mundial, els governs van acceptar la responsabilitat de mantenir nivells alts i estables d'ocupació, en un context en què era necessària la reconstrucció dels estats. I en l'àmbit internacional es van crear les institucions conegudes com de Bretton Woods, amb l'objectiu d'evitar que les forces depressores de l'economia es poguessin transmetre mitjançant els pagaments internacionals i del sistema financer. Europa, el Japó, els Estats Units i Austràlia van experimentar forts creixements, i també Llatinoamèrica i la Unió Soviètica. Aquella etapa, inspirada en Keynes (encara que les seves receptes es van aplicar de forma molt desigual i parcial), es va anar apaivagant a finals dels anys 60. I a partir dels anys 80 es van començar a veure els governs com a part del problema i no com a solució. Les acusacions anaven en una direcció determinada: les polítiques expansives dels governs havien provocat grans increments de la inflació i havien exclòs la inversió privada. I és que havia entrat en acció, uns anys abans, l'economista Milton Friedman, amb uns aparells intel·lectuals i econòmics al darrere molt influents que van aconseguir portar al poder Thatcher i Reagan, al Regne Unit i als Estats Units respectivament. Alguns economistes sostenen que la crisi actual té els seus fonaments en aquells anys.
A Lagarde se la considera una liberal, però molt partidària de controls en els mercats -principalment en els financers-, seguidora de les polítiques keynesianes que hauria aplicat DSK. Ella mateixa va elogiar la feina feta per Strauss-Kahn. En canvi, el mexicà Carstens podria retornar l'FMI a l'ortodòxia marcada per l'anomenat Consens de Washington, que havia entrat en crisi en els últims tres anys amb el col·lapse financer arreu del món i del qual encara no s'ha sortit.
El catedràtic d'economia política Robert Skidelsky, molt actiu en diferents mitjans de comunicació escrits, va comparar els dos períodes en el seu llibre El retorn de Keynes . I deixa clar amb dades (en el gràfic que s'adjunta) que en els anys de Bretton Woods hi va haver menys atur, més creixement, menys inestabilitat dels tipus de canvi i menys desigualtat. En l'era del Consens de Washington també hi va haver creixement, però va ser inferior i es van patir cinc recessions mundials, que serien sis si es compta l'actual, malgrat tots els esforços de DSK per apaivagar-la. Una sisena crisi, a més, que és la més greu des de la Gran Depressió del 1929.
Combatre la incertesa
Skidelsky sosté que amb la inspiració de Keynes es va crear l'expectativa que la plena ocupació seria mantinguda per mitjà de la política, i que això va reforçar el panorama favorable a la inversió de les empreses. La idea, sempre repetida per Keynes, és que l'economia ha de combatre la incertesa en el futur, una màxima que es va abandonar progressivament des dels 80. Però l'FMI, un dels puntals que Keynes va voler construir -conjuntament amb el Banc Mundial i el GATT ( el primer gran acord multilateral de comerç internacional)-, ara necessita més instruments. El professor d'Esade Josep Sayeras considera que l'FMI pot salvaguardar l'estabilitat del sistema financer -i que ho ha de fer-, però que ara caldria reformes de més abast. "Cal una coordinació dels fluxos de capital, i això implica un esforç polític mundial". Per Sayeras, aquest esforç hauria d'arribar mitjançant una gran cimera internacional que dibuixés un altre ordre en totes les grans institucions econòmiques.
Tomàs Casas, professor a la Universitat de Saint Gallen (Suïssa), recorda que la desregulació dels mercats financers ha estat nefasta. I apunta que Lagarde pot fer redreçar la situació. "Sap molt bé el que falla en el sistema", diu, referint-se a la seva sincera intervenció en l'autèntic fenomen que ha representant el documental Inside Job .
