La resistència còmoda (de moment) d'Alemanya
L' orgull de ser alemany ja no s'ha d'amagar. Les noves generacions d'alemanys ho entenen així. L'exministre d'afers estrangers alemany, Joschka Fischer, ha verbalitzat en diverses ocasions el canvi de mentalitat. La idea és que Alemanya té una relació funcional amb Europa i que hi pot afirmar els seus interessos nacionals. Ha deixat de ser un projecte per al futur. La veritat és que Alemanya ha seguit el camí triat moltes vegades per França i el Regne Unit. Es veu la Unió Europea més com un marc per defensar els interessos propis que com un fi en si mateixa. Però d'Alemanya es vol una altra actitud. Els mateixos dirigents alemanys, com ara l'enyorat Helmut Kohl, havien promès fidelitat a Europa.
La cancellera Merkel, encara que no té tot el seu país darrere, i que rep importants crítiques internes i dels mitjans de comunicació alemanys, representa una altra visió, que és conseqüència dels canvis produïts en només vint anys. Amb el Tractat de Lisboa, Alemanya ja es considera satisfeta. La reunificació consolidada del país, la integració dels seus països d'influència de l'Europa Central i de l'Est i la Unió Econòmica i Monetària (UEM). I el que és el més important: la locomotora exportadora d'Europa i, amb la Xina, del món.
N'hi ha prou per Alemanya? De moment, sí. Per tant, la crisi actual del deute no depèn, segons Merkel, de més integració europea, de la creació d'un ministeri europeu d'Hisenda, com ha demanat el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet. Depèn dels acords adoptats ahir, de mesures l'efectivitat de les quals estarà, una altra vegada, subjecte als mercats. El fet és que sense Alemanya, la Unió Europea tampoc pot aspirar a fites més altes, i ahir tots els membres van aprovar el pla de salvament de Grècia, amb la participació de França, l'altre país determinant.
Molts analistes han posat el focus en Alemanya durant els últims mesos. András Inotai i Carlos Buhigas, en treballs publicats al Reial Institut Elcano, insisteixen en una idea central: "El govern alemany està optant per liderar des de la resistència, sobre la base del que els alemanys estan disposats a tolerar, però no sobre les necessitats imperioses que afronta la UE en el seu conjunt".
Però ningú a Europa oblida un fet inequívoc. Alemanya és el país europeu que més s'ha beneficiat de l'euro i de la zona euro. El superàvit comercial d'Alemanya respecte als seus socis de la zona euro no deixa de créixer. I els bancs alemanys han prestat molts diners, amb interessos molt baixos, que han provocat l'endeutament privat de països com Espanya. La relació estreta hauria de portar Alemanya a la conclusió que no li interessa una Unió Europea poc sòlida, que guanyaria amb una UE federal.
