La revolta dels joves a Líbia acaba derivant en el caos
RAS LANUFÉs una retòrica de dictadors com Muammar al-Gaddafi presentar-se com l'únic baluard contra les forces del caos i la militància religiosa. La tragèdia de la rebel·lió a Líbia, nascuda de protestes pacífiques contra el menyspreu d'un govern cap a la seva població, rau en el fet que la repressió brutal de Gaddafi des de Trípoli cap a l'est, fins a Ras Lanuf i més enllà, pot fer realitat aquesta retòrica.
Les protestes que han sacsejat el món àrab s'han situat entre l'èxit pletòric dels manifestants a Tunísia i Egipte i el fracàs brutal a Síria, on el govern va forçar un grapat de manifestants ha signar un compromís per no protestar mai més. Líbia ha començat a crear el seu model propi: el cantó fosc de les forces que es van desfermar aquest any per la immolació d'un jove en un poble de l'interior de Tunísia.
Aquests dies tothom sembla que tingui una pistola, enmig d'un desordre que només és capaç d'aturar l'entusiasme revolucionari. Els joves del front desfilen amb la confiança que dóna un llançagranades, però en solitari suggereixen que intentaran fugir si fracassen. El sentiment anti-nord-americà creix a mesura que els rebels es queixen de la falta de determinació d'Occident. I l'increment de la radicalització es produeix quan els combats, que fa tres setmanes que duren, es decanten cap a les forces de Gaddafi, un dels líders més estranys del món.
Ningú sembla saber com denominar aquest conflicte (una revolució, una guerra civil, o si es pot traduir com el que alguns anomenen en àrab "els esdeveniments", una abreviació de la paraula violència confosa). Certament sembla una guerra (l'estrèpit dels projectils en la distància es barreja amb els atacs aeris que es produeixen de tant en tant; els objectius militars cremen com si fossin incendis de petroli que converteixen les tardes en vespres). Els morts i els ferits són traslladats en ambulàncies conduïdes per estudiants de medicina.
Entre les files dels rebels hi ha un cert amateurisme en la lliuta, que va començar com una protesta i s'ha convertit en una rebel·lió armada. "Hi som perquè hi volem ser", explica un d'aquests activistes, Mohammed Fauzi.
Aquest sentit de reunió espontània ofereix un prisma des del qual es pot comprendre aquesta guerra: el front de Ras Lanuf era una versió més militaritzada de la plaça Tahrir del Caire, escenari de les protestes contra el règim de Mubàrak. La lluita en aquesta ciutat petroliera semblava menys un combat en el sentit estricte de la paraula i era més aviat una protesta frustrada.
