De manera espontània, les protestes que van precipitar la dimissió de Mubàrak a Egipte es van estendre cap a Tunísia, Algèria, Bahrain, Síria, Iemen i Líbia, on les revoltes socials han sacsejat les estructures de poder tradicionals. En la majoria d'elles, el futbol ha tingut un protagonisme tan rellevant com desconegut.
Entre els acampats a la plaça Tahrir del Caire destacaven els ultres de l'Al-Ahly i el Zamalek, clubs rivals més enllà de l'esport. El primer és un referent als barris populars i se'l coneix com "l'equip del poble", el segon s'identifica amb el govern i les classes benestants. El seu simbolisme es remunta a la seva fundació, quan l'Al-Ahly va alinear-se amb els partidaris de la descolonització com a màxim representant del nacionalisme egipci. Per la seva banda, el Zamalek va mantenir afinitats amb el poder establert i les elits dirigents.
Els aficionats presents en la revolució del 25 de gener van reproduir aquesta dualitat. Els Ultras Ahlawy i els Ahly Lovers Union -de l'Al-Ahly- van participar activament en les mobilitzacions. El seu nivell d'organització va fer que coordinessin el servei d'ordre i formessin una cadena humana al voltant del Museu Egipci per evitar saquejos. També van participar en els enfrontaments contra les forces de l'ordre. Els Ultras White Knights, del Zamalek, per la seva banda, van ocupar la seu de la policia secreta i van participar en els avalots durant les ràtzies dels seguidors del president Hosni Mubàrak.
La participació d'aquests joves respon al component extraesportiu del futbol en aquest país. En una societat parapolicial com l'egípcia, els estadis van erigir-se en espais de llibertat, tot i que més de la meitat dels clubs de la primera divisió són propietat del govern, l'exèrcit i la policia. A partir dels anys 70 el futbol va desplaçar-se de l'esfera pública a la política. La seva incidència en la joventut es materialitza en la creació dels primers grups ultres organitzats. Tot i la seva poca identificació ideològica, els ultres han participat en les protestes perquè les han percebut com a accions contra la corrupció i la repressió policial.
'L'equip del poble'
Els jugadors també han pres partit en les revoltes reflectint l'antagonisme existent entre els seus clubs. Així doncs, mentre el migcampista del Zamalek, Hassan Mostafa, va manifestar el desig que Mubàrak finalitzés el mandat, altres professionals van solidaritzar-se amb les rei-vindicacions creant un fons econòmic per a les víctimes. La resta de la plantilla també es va adherir als manifestants amb un minut de silenci en un entrenament. Tot i això, el Zamalek va disputar un partit de la Champions League africana mentre la competició de lliga egípcia estava aturada. Aquest cúmul de gestos ha perpetuat els estereotips que durant dècades han identificat tots dos equips. Mentre l'Al-Ahly s'ha postulat a favor dels contraris a Mubàrak, el Zamalek s'ha mostrat menys bel·ligerant. Un cop més, "l'equip del poble" s'ha enfrontat a "l'equip del govern".
