Tot i que la necessitat d'obrir-se a l'exterior empeny Rússia a acostar-se a la Unió Europea i a l'OTAN, el tàndem format per Vladímir Putin i Dmitri Medvédev no sembla disposat a renunciar a tenir fronteres blindades amb estats satèl·lit més o menys emmascarats. Alguns li són d'allò més incòmodes, com ara la Bielorússia del president Aleksandr Lukaixenko. El ministre rus d'Afers Exteriors, Serguei Lavrov, no se'n va estar de beneir les sancions econòmiques i diplomàtiques que Brussel·les va imposar al règim de Minsk, després de l'escalada violenta repressiva contra l'oposició en les eleccions presidencials del desembre passat. Pur ritual.
Al cap de poques setmanes Putin i Lukaixenko signaven un tractat per a la construcció conjunta d'una nova central nuclear en territori bielorús. I després, quan els jutges de Lukaixenko imposaven cinc anys de presó al dirigent opositor Andrei Sànnikov, el ministre Lavrov s'estimava més mirar cap a una altra banda. És ben segur que a l'esperit modernitzador de Medvédev, la flaire de Lukaixenko el tira enrere, però ara com ara les necessitats imperials les fixa Putin.
I Putin té molts motius per sentir-se satisfet amb tot el que es cou a Ucraïna. El govern de Kíev torna a ser un satèl·lit fidel, un cop rescatat i recol·locat a l'òrbita de Moscou pel president Víktor Ianukóvitx.
Gairebé set anys després de la Revolució Taronja -quan semblava que Ucraïna estava a punt de marxar cap a la UE, i qui sap si també cap a l'OTAN-, ha quedat clar que la part de la societat més russificada s'ha acabat imposant al sector des de sempre seduït per Occident i defensor dels valors liberals i la cultura pròpia. I per si quedava algun dubte de com han de ser les coses a Ucraïna, des del Kremlin sempre poden recordar que són ells qui tenen les aixetes del gas i del petroli.
Del South Stream a l'OTAN
És precisament amb aquestes aixetes que Moscou està jugant -i fort- als Balcans, on mai ha renunciat a assegurar-se una plataforma d'influència aprofitant les afinitats eslaves com a excusa. A finals de març, Vladímir Putin va visitar Eslovènia i Sèrbia per formalitzar la incorporació de tots dos països al projecte de gasoducte rus, South Stream.
L'estada a Ljubljana va ser discreta, mentre que les autoritats de Belgrad van rebre Putin com un líder. "Putin el serbi" va arribar a titular el diari populista Kurir , mentre el futbol donava el seu impuls i 30.000 seguidors de l'Estrella Roja l'aclamaven a l'estadi.
Els serbis tenen molt bona memòria i no obliden que els russos es van oposar als bombardejos de l'OTAN i a la independència de Kosovo. Dues ferides que encara supuren, tot i que el president Boris Tadic intenta girar full, com s'ha vist fa pocs dies amb la detenció del criminal Ratko Mladic.
La Rússia de Putin sap que de totes aquestes complicitats encara en pot treure profit, i per això s'estima més callar davant l'acostament de Belgrad a la UE, sense amagar, això sí, que no li agrada gens ni mica la més que possible incorporació de Sèrbia a l'OTAN.
